ARIADNE AUF NAXOS de Richard Strauss. Maik Solbach, José Antonio López, Samantha Hankey, Nikolai Schukoff, Josep Fadó, Roger Padullés, Jorge Rodríguez Norton, David Lagares, Elena Sancho-Pereg, Miina-LiisaVärelä, Benjamin Appl, Sonia de Munck, Anaïs Masllorens, Núria Vilà, Vicenç Esteve, Alex Rosen, Juan Noval-Moro. Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Director: Josep Pons. Direcció d’escena: Katie Mitchell. LICEU. 22 DE SETEMBRE DE 2021.
“Amb Richard Strauss, per on sigui que l’agafis,acabes topant-te per tot arreu amb allò sexual.” Alma Mahler –que contrasta l’estètica straussiana amb la música del seu difunt marit, en la qual sempre es revela “el celibatari”– dona alguns exemples del que acaba d’afirmar: a Feuersnot, on la música s’eleva fins al clímax del deliri amorós, els vilatans esperen als carrers que s’efectuï la còpula per tal que torni a haver-hi llum a la ciutat; a La dona sense ombra, basada en una balada de Lenau, l’aspecte sexual està molt accentuat; Elektra presenta una atmosfera lesbiana entre les germanes; El cavaller de la rosa parla d’un jovenet i d’una dona madura…
Ariadne auf Naxos no n’és una excepció: l’home més ric de Viena encarrega una opera seria a un jove compositor i una opera buffa a un grup d’actors de commedia dell’arte. El primer escriu un drama sobre la desolació d’Ariadna, que ha estat abandonada pel seu estimat, el rei Teseu, en una illa deserta; mentre es consumeix esperant la fi dels seus dies, arriba a l’illa el déu de la joventut i del bullici, Bacus; ella, que el confon amb el déu de la mort, se li entrega sense reserves i, abandonada als seus braços, mor, o, en paraules del jove compositor, “es precipita en el secret de la transmutació, neix de nou, reviu en els braços del seu estimat, i arriba davant de Déu”. En canvi, el grup de comediants es disposa a interpretar, en una peça de caràcter desinhibit, frívol, jocós, les infidelitats de la jove Zerbinetta. El problema és que l’home més ric de Viena, poc abans de començar les representacions, decideix introduir un canvi substancial en el programa: les dues obres no s’executaran successivament, com inicialment estava previst, sinó que hauran de fusionar-se en una de sola. El resultat d’aquest experiment és l’òpera pròpiament dita, que té lloc després del pròleg inicial.
Ariadne auf Naxos és una obra fonamentalment ambigua: allò sublim conflueix amb allò grotesc, els ideals més elevats amb la frivolitat més terrosa, el sagrat amb el profà, l’amor a la vida amb l’amor a la mort, la puresa amb la impudícia, l’espiritualitat amb la sensualitat; però és que cada un dels extrems que desemboca en aquest mar d’ambivalència no és completament nítid, sinó que està afectat, al seu torn, per una certa duplicitat: Zerbinetta no és una rígida al·legoria de la lleugeresa (“Si alguna vegada em veiessis després d’actuar, sabries que soc capaç d’ésser sincera i fidel fins a la mort”) ni Ariadna és absolutament impermeable a la seducció d’un altre home (“Quan un nou déu apareix, ens entreguem a ell en silenci”).
L’ambivalència fonamental de l’obra, a banda del llibret d’Hugo von Hofmannsthal, abraça també la música de Strauss, que oscil·la entre el lirisme de més alta volada i la mascarada, entre un neoclassicisme àgil, acolorit, llampeguejant, i un wagnerianisme dens, prenyat de profunditats.
En aquest aiguabarreig s’alça una pregunta cabdal: quina és la veritat?, per quin dels dos pols que s’enfronten hem d’inclinar-nos? La posada en escena de Katie Mitchell s’inclina clarament pel grotesc, pel festiu, pel frívol, pel sexual, tot destruint així, en bona mesura, l’ambigüitat originària de l’obra, que es gronxa, com un funàmbul, entre l’acudit i el transcendent, entre la metafísica i el vodevil.
A què ve convertir el jove compositor en una compositora, i insinuar, d’aquesta manera, una relació lèsbica amb Zerbinetta? Per què l’home més ric de Viena ha intercanviat la seva roba amb la de la seva esposa? ¿Existeix alguna justificació d’aquests fets que no sigui extraestètica? Strauss ens presenta en un mirall l’enigma de l’existència, que inevitablement mareja, produeix vertigen, desconcerta; la directora d’escena, en canvi, ens alliçona amb un discurs moral que té un contingut precís, exacte, ben delimitat. El caràcter postmodern de la posada en escena empetiteix l’obra de Strauss obligant-la a cabre en un estret contingut moralitzador, que ofega en bona mesura la seva modernitat, ambigüitat i veritat. Com passa tantes vegades, allò més postmodern és també allò més “carca”.
La soprano lleugera Elena Sancho-Pereg –Zerbinetta–, en l’exigent ària «Grossmächtige Prinzessin», va destacar amb un fraseig lluminós i aeri que va arrencar els aplaudiments del públic. La també soprano Miina-LiisaVärelä, en el paper de prima donna-Ariadne, va exhibir un instrument perfectament adequat al personatge, més oliós i compacte. Entre les veus, va sobresortir la de la mezzosoprano Samantha Hankey com a jove compositor. L’orquestra, sota la batuta de Josep Pons, bon coneixedor de l’obra de Strauss, va mostrar-se solvent.
Imatge destacada: (c) David Ruano.
