Beethoven: Quartet núm. 7, en Fa major, op. 59 núm. 1, “Razumovski”. Xostakóvitx: Quartet núm. 10, en La major, op. 118. Avi, 2016.
La primera peça de la sèrie que Beethoven dedicà al comte Razumoski cap al 1807 és interpretada per l’Armida Quartett amb una determinació encomiable. A la llum de les seves últimes composicions per a conjunt de corda –d’una originalitat desconcertant–, aquesta sèrie, anterior en època, ha pogut ser menystinguda. El conjunt bavarès mostra, però, com la inventiva de Beethoven ja excel·leix al Quartet en Fa major, op. 59 núm. 1, tot donant mostres d’una inspiració d’aires sobrenaturals. L’estructura en quatre moviments és un dels pocs trets convencionals que s’aprecien a priori, ja que el desplegament dels materials, des de la declamació de la melodia inicial, coneix rumbs insòlits. El rigor en l’execució de l’Armida Quartett, que adopta tempi vivaços però de gran naturalitat, revela alhora els secrets de la peça, que es presta a ser gaudida com el primer cop gràcies a la seva força apol·línia, a la radicalitat amb què s’afirma. Des d’una perspectiva contraposada, el Quartet per a corda núm. 10, en La bemoll major, op. 118 de Dmitri Xostakóvitx recorda el patiment del seu autor, desesperat en la seva existència de manifesta submissió. Fins i tot si trobem algun intent d’emancipació, la caiguda és recurrent, els ritmes s’abismen en loop i la melodia no acaba d’enlairar-se. Els tons grisencs es modulen amb una precisió fascinant en la versió de l’Armida Quartett.
