49 FESTIVAL DE JAZZ DE BARCELONA. Albert Cirera & Tres Tambors. Albert Cirera, saxos i flauta. Marco Mezquida, piano. Marko Lohikari, contrabaix. Òscar Domènech, bateria. LUZ DE GAS. 21 D’OCTUBRE DE 2017.
Per Miquel Gené
Sovint quan parlem de música i intentem explicar-la utilitzem la idea de viatge per ajudar-nos. Molts cops tan sols és un recurs retòric, una manera d’expressar-nos lleugerament poètica amb la qual ens referim a l’estona viscuda amb els músics. D’altres, pren ple sentit en lligar l’experiència viscuda amb la varietat de situacions, emocions i punts de vista, els estats de gaudi i patiment i el procés de descoberta i transformació que comporta el viatge.
La Suite salada d’Albert Cirera, “peça d’una hora de durada, que va passant per temes, interludis, impros, paisatges”, entra, sens dubte, dins d’aquesta segona categoria d’experiències. Marco Mezquida, el pianista del quartet que iniciava el retrat d’artista que el festival li ofereix, ho comentava a peu d’escenari amb el concert ja acabat: “Quin passeig, eh?”. Un passeig que ens conduí per les experiències d’Albert Cirera en una illa de Menorca imaginària, la seva illa, pintada amb la riquesa que li ofereix un quartet sonorament molt equilibrat –tot i que l’amplificació deixava en segon pla el contrabaix i el piano en els moments de més intensitat– amb quatre personalitats diferents encaixades d’aquesta manera màgica i tan pròpia del jazz, la de la llibertat absoluta que dona saber-se unit en tot moment als teus companys de viatge. El despertar del dia, progressiu i suggeridor a força de percussions, ens portava fins a un grove ferm però relaxat, un dels pilars del sentir del grup, els seus tres tambors, sobre el qual apareixerien les primeres melodies, recurrents com el grove que les bressolava, que esclataren en una furiosa excursió del saxo, que enfurí tota la banda en un creixent d’intensitat que semblava no tenir aturador i que inflà i desfigurà tot el paisatge fins a fer-lo esclatar en mil bocins, dispersats de manera desordenada en l’espai, però sense deixar d’estar lligats, miraculosament, els uns amb les altres.
Així com el moment de repòs precedeix l’acció, tota acció necessita una pausa per assimilar-la. Aquesta arribà només de manera figurada, ja que si bé Mezquida donà un moment de calma als seus companys, el solo que ens va regalar, tot i transitar per una zona de baixa intensitat, tensà de manera extrema els nostres sentits amb la seva brillant mescla de relleu impressionista i perfil expressionista, en la qual les dimensions harmònica i melòdica quedaren imbricades amb tanta força que situaren el seu discurs en un pla gairebé d’irrealitat. Mezquida, com ja és habitual, ens mostrà nous paisatges, els més misteriosos i impensables, i va ser només quan la resta de la banda se li va unir que ens adonàrem que, en realitat, només ens havíem allunyat del punt de partida en un sentit figurat.
El viatge és energia, és força creadora i creativa que impulsa el subjecte cap endavant, encara que aquest “davant” no és necessàriament el de la línia recta, com sovint pensem, sinó que a vegades gira en cercles sobre si mateix, però avançant igualment. Així semblà viure-ho Cirera en un dels moments més íntims del concert, en el qual desplegà una melodia atrapada en si mateixa, que s’enlairava i emprenia el vol només per tornar a replegar-se en cercles sobre una sola nota, de la qual sortia i entrava nerviosament, mentre la banda l’empenyia a anar a més, donant-li el terra i l’energia des dels quals enlairar-se encara més amunt. Aquest és el pols del grup, novament els tres tambors, que cadascú pot prendre i sobrevolar amb la llibertat que els dona formar part d’un conjunt sòlid però obert a la diferència, que desprèn una enorme energia que sempre està present, ara continguda, ara deixada anar, i que ens feu avançar a tots en un viatge que anà molt més enllà de Menorca, de Luz de Gas i del Festival de Jazz de Barcelona, fins a la nostra illa interior, com el vell Odisseu arribant a la seva Ítaca.
