Wolfgang Amadeus Mozart
Fabrizio Meloni, clarinet.
Artkronos. Ezio Rojatti, director.
Marco Rizzi, violí. Laura Bortolotto, violí.
Danilo Rossi, viola. Giovanni Gnocchi, violoncel.
Deutsche Grammophon, 2016
Mozart i la seva relació amb el clarinet di bassetto són el fil conductor del disc que ens presenta el clarinetista Fabrizio Meloni. Fascinat pel so d’aquest instrument i per Anton Stadler, clarinetista de l’octet de l’emperador Josep II, Mozart va compondre els anys 1790 i 1791 el Quintet per a clarinet i cordes i el Concert per a clarinet. Meloni justifica l’enregistrament d’aquestes populars obres per les possibilitats tímbriques i de registre que li aporten haver trobat un clarinet di bassetto del seu gust, el Buffet Crampon del clarinetista Michel Arrignon. Ha estat a partir del so d’aquest instrument que ha modelat la resta d’elements de la seva interpretació: “Un instrument amb un so profund, una tessitura molt extensa –gairebé cinc octaves– i un registre greu amb molt cos i que permet mantenir un so delicat però penetrant fins i tot quan toques fort”. Meloni explota, en la seva interpretació, les possibilitats de color i expressives que li ofereix aquest instrument i hi aconsegueix una sonoritat d’alta qualitat i diversitat tímbrica. Junt a l’Artkronos, orquestra creada per a l’ocasió, proposa una interpretació cambrística del Concert per a clarinet, guiada pel seu fraseig sòlid i sense arestes, amb un registre dinàmic reduït i una concepció oposada de l’espai i el temps per part d’orquestra i solista. Al Quintet per a clarinet i cordes la decisió és l’oposada, i aquí el conjunt pren un registre dinàmic més ampli i amb més nervi que l’exhibit al Concert. La relació entre els músics també varia, i ara semblen moure’s més en l’àmbit del duel que de la col·laboració, especialment en el primer moviment, en el qual cada secció proposa maneres diferents d’encarar atac i fraseig. Meloni continua exhibint un deliciós control del so i del color del seu instrument, mentre que el quartet mostra un magnífic equilibri de veus. Com a complement –poc justificat artísticament–, l’Artkronos ens deixa l’Adagio i fuga per a orquestra de corda, en la qual es mostra com un conjunt sòlid i ben equilibrat que desenvolupa el seu so a partir del gruix dels greus i ens brinda una lectura de la partitura de Mozart de traç dinàmic gruixut, allunyat de la subtilesa sonora de les altres dues obres. Miquel Gené
