Experimental Funktion (Vera Martínez Mehner, Nicolás Ortiz, Jonathan Brown i Erica Wise). Obres de John Cage i Morton Feldman. Arts Santa Mònica (Barcelona). 17 d’octubre de 2011.
Per Jordi Alomar
Morton Feldman deixà palès en un escrit ben conegut que “prefereixo pensar la meva feina entre categories. Entre temps i espai. Entre pintura i música. Entre la construcció de la música i la seva superfície. La meva obsessió amb la superfície és el que vertebra el que escric. En aquest sentit, les meves obres no són composicions en absolut. Un els podria anomenar llenços de temps, que més o menys cobreixo amb el color general de la música”. Fent, doncs, justícia a aquesta dimensió no dirigida, plàstica de la música –lliure de qualsevol bacteri de discurs–, la combinació entre l’espai de l’Arts Santa Mònica i una iniciativa tan engrescadora com la proposada pels Experimental Funktion en el que fou el seu concert de presentació, no pot ser més que lloable.
La tria d’obres és plenament representativa del tarannà del cicle, que vol obrir nous espais de pensament i escolta a través de l’aplicació dels avenços tecnològics i científics en la música experimental. No en el sentit d’usar-los per incrementar la complexitat de la música, sinó per lliurar-los de la utilitat específica pels quals han estat concebuts i involucrar-los plenament en la presentació –ja que no té sentit parlar aquí de representació– de l’obra. El cronòmetre com a mesura de l’espai de tria d’altures en Four, o una partitura purament gràfica en Projection I són exemples de l’alliberament dels sons del pols previsible i subjugador.
La interpretació, excepcional i acuradíssima a càrrec d’intèrprets provinents del món clàssic, demostrà que no calen grans artificis virtuosos per crear una xarxa d’experiències inusitades que embadaleixin el públic. Un públic inesperadament nombrós (l’aforament quedà just i molts haguérem de seure al terra o bé es van haver de quedar a fora de la sala) i jove, ple de cares noves i entusiasmades que fan pensar que la música ben trempada i programada als llocs adequats funciona i interessa. Per això feia falta ja d’una vegada a Barcelona l’establiment d’una programació regular de músiques experimentals als centres d’art contemporani: un gest de reconciliació i sentit comú amb els públics i la resta d’àmbits de les arts i la ciència, que han après ja fa temps que la innovació i la riquesa de l’experiència rau en el contagi, en el contacte i la promiscuïtat entre estances. Endavant, Artssònica: teniu els mitjans, les ganes i el públic per fer realitat allò que voleu. Que no us deturin.
