TEMPORADA AUDITORI ENRIC GRANADOS. Orquestra de Cadaqués. Denis Kozhukhin, piano. Dir.: Vladimir Ashkenazy. Obres de Sor, Mozart i Schubert. AUDITORI MUNICIPAL ENRIC GRANADOS DE LLEIDA. 7 D’OCTUBRE DE 2018.
El diumenge passat el pianista i director Vladimir Ashkenazy, nascut el 1937 a la ciutat de Gorki, a l’antiga Unió Soviètica, va trepitjar l’escenari de l’Auditori Municipal Enric Granados de Lleida per primera vegada. En aquesta ocasió a la batuta, Ashkenazy –músic d’una trajectòria professional de més de cinc dècades– i l’Orquestra de Cadaqués van oferir un programa que també es va poder escoltar a Bilbao el dissabte i que també arribarà a Luxemburg, Eindhoven i Alacant aquesta mateixa setmana.
Concert de repertori profundament clàssic (amb una de les Simfonies de Schubert més lligades al Mozart del KV 545, de reexposicions en la subdominant i no de dialèctiques més transgressores pròpies del Beethoven tardà), començà amb l’obertura del ballet Alphonse et Léonore ou L’amant Peintre del compositor català Ferran Sor, nascut a Barcelona el 1778, avui més conegut per la seva música per a guitarra que no per composicions orquestrals o escèniques. Tot i l’innegable esforç des de l’escenari, amb un treball de dinàmiques lloable, l’obra fou de dubtós interès musical; a causa de la seva naturalesa d’allegro vivace i curta durada, va esdevenir principalment un exercici per a escalfar l’oïda.
La potència expressiva de l’Orquestra de Cadaqués va manifestar-se més convincentment gràcies al Concert per a piano núm. 23, en La major, KV 488 de Wolfgang Amadeus Mozart, interpretat pel jove pianista rus Denis Kozhukhin. Fou una interpretació excel·lent, probablement el cim del programa. Kozhukhin demostrà tenir una articulació notablement brillant, fet que va aprofitar per tal de construir un Mozart auster, buit d’efectismes, de total claredat en la textura. En aquest context cal també destacar el treball de les fustes, sobretot de les parts de clarinet i fagot durant el tema “sicilià” en Fa sostingut menor del segon moviment: una afinació i un control de les dinàmiques impecables, que conjuntament amb les cordes van aconseguir que l’orquestració mozartiana lluís de forma significativa. Extraordinari: interpretació i partitura.
Amb els anys Ashkenazy no ha perdut el dinamisme ni les peculiars idiosincràsies. Amb la Simfonia núm. 5, en Si bemoll major, D. 485 de Franz Schubert, el director també va deixar palesa la capacitat de propiciar un so equilibrat, malgrat que aquí la sincronia gairebé cambrística del Mozart s’anés desintegrant de mica en mica. De fet, es trobaren a faltar unes trompes més teixides en el conjunt, més adequades a un context estilístic on el timbre d’aquest instrument sol utilitzar-se per tal de sintetitzar i cohesionar la totalitat orquestral. En canvi, i especialment durant el tercer i el quart moviments, les cordes prengueren el lideratge necessari per arribar al final d’un Schubert un xic àrid en comparació amb la magnificència del Mozart.
Més enllà de qüestions estrictament musicals, quelcom que ens hauria de preocupar és l’assistència al concert, per dos motius. El primer: el públic fou reduït tenint en compte que l’oportunitat d’escoltar l’Ashkenazy director a l’Auditori Enric Granados no és habitual (un artista d’aquestes característiques no hauria d’haver deixat cap seient buit). El segon: la mitjana d’edat del públic fou d’un mínim de setanta anys. Tanmateix, en lloc de plànyer-nos i abans de titllar el públic no assistent –més o menys jove– d’ignorant o directament de desagraït, potser caldria fer una certa anàlisi del nostre context socioeconòmic per començar a esbrinar el perquè d’aquesta situació.
Deien Adorno i Horkheimer que el desenvolupament de la indústria cultural durant la primera meitat del segle passat havia aconseguit traslladar a un primer pla l’efecte, el “detall tècnic”, per sobre de la percepció de la totalitat de l’obra. Avui aquest fenomen queda palès en multitud de temes comercials. Un èxit de vendes com Despacito de Luis Fonsi, amb la mateixa paraula “despacito” introduïda primer en ritardando i posteriorment al final d’un compàs en 6/4, tot trencant amb la constant i estricta mètrica regular del 4/4, és un exemple paradigmàtic d’aquest totalitarisme del detall, que ha aconseguit transformar la forma musical en poca cosa més que una seqüència de logotips sonors de reconeixement immediat per la ràdio, la televisió o Youtube.
A tall d’exemple, si a aquests preceptes estètics, hi afegim els recursos econòmics de grans conglomerats de la indústria de l’entertainment (en el cas de Despacito, Vivendi, propietària d’Universal Music Group i, per tant, també d’Universal Music Latin Entertainment), els quals permeten la distribució de les seves produccions arreu del món i, així, la repetició inacabable de certes músiques a través dels mitjans de comunicació i internet, no hauria de sorprendre que la interpretació del primer moviment d’un KV 488 –a l’Enric Granados, amb Kozhukhin i Ashkenazy, a un preu entre 26 i 31 euros en un context de salaris baixos i amb una forma sonata de doble exposició d’una complexitat estructural inequívoca (pareu atenció a l’entrada del tercer tema!)– tingui poca capacitat d’atreure aquell públic potencial, més jove però segurament també més pobre, acostumat a la lògica d’un mercat musical saturat de logotips sonors de comprensió i recompensació immediates. Malauradament, músiques com les de diumenge han estat relegades a l’entreteniment d’una classe mitjana o adinerada d’edat avançada, la qual té el temps (en molts casos no treballa), el poder adquisitiu i segurament una certa curiositat per tal d’endinsar-s’hi. (No sembla música de pobres, dels que fa dècades que hi són i dels que fa mesos que han vingut, dels immigrants que restaven justament a l’exterior de l’auditori abans del concert escoltant la seva música a través d’una ràdio portàtil.)
Per acabar, doncs, un interrogant: i si, paradoxalment i en última instància, ¿els motius rere les problemàtiques mencionades no sorgissin de l’aparent falta d’interès de la major part de la ciutadania envers aquestes propostes? ¿I si ho fessin d’un aparell empresarial “cultural” que es mou pel benefici econòmic multimilionari en detriment de la dimensió estètica, avui màxim responsable de la gestació d’un públic consumista generalment incapaç d’apreciar la riquesa musical que l’Orquestra de Cadaqués, Kozhukhin i Ashkenazy ens van oferir el diumenge passat?
Imatge destacada: El pianista Denis Kozhukhin saludant desprès de la seva actuació
