FESTIVAL DE TORROELLA DE MONTGRÍ. “Tempora mutantur”. Gli Incogniti. Anna Fontana, clavecí. Amandine Beyer, violí i direcció. Obres de J. Haydn. ESPAI TER. 18 D’AGOST DE 2019.
Per submergir-se en una atmosfera Haydn, especialment a l’època en què estava vinculat amb els prínceps Esterházy, res més adient que –com introduïa el programa de mà– parar atenció a les circumstàncies del compositor a l’època que va del 1756 al 1773, en què aïllat i disposant d’una vintena de músics i amb un príncep –Nikolaus I– a qui agradava la seva música, es va veure abocat a experimentar i, per tant, esdevenir original. Amandine Beyer ens convidava a imaginar-nos Haydn al clavicordi tocant i rivalitzant en els ornaments amb el seu primer violí. Com a document, un “per il luigi” que porta anotat un dels seus quatre Concerts.
L’estructura del concert va ser començar i acabar amb dues de les seves Simfonies, separades per un període inferior a dos anys, però que resumien el pas i els avenços de l’una a l’altra amb més de quinze Simfonies –i moltes altres obres– intercalades. Va acabar la primera part amb el Concert per a teclat i violí, Hob. XVIII:6 i va començar la segona amb el Concert per a violí, Hob. VII:4. El primer sembla que Haydn el va escriure per a orgue, violí i instruments de corda en ocasió de la presa de vel de Thérèse Keller el 1756. El segon, que no va ser publicat fins al 1909 –cent anys després de la mort del compositor–, es considera que va ser compost cap al 1761. Els dos concerts van ser una delícia i és on vam poder apreciar de manera més evident la qualitat interpretativa i el refinament d’Amandine Beyer.
De les Simfonies cal destacar la primera, Hob. I:47, “Palindrome”. En l’exquisit primer temps, les dues trompes toquen quasi des de l’inici a segones, en una seductora formulació tímbrica, i al “Minuet” al roverso, la primera frase és tot seguit capgirada i tot el moviment té aquest efecte palindròmic que l’oient, si no és advertit, no copsa i rep el discurs musical amb tota normalitat. Tota una demostració d’habilitat compositiva. La segona Simfonia, la Hob. I:64, “Tempora mutantur”, sembla tancar amb el seu “Largo” una meditació colpidora i profunda sobre l’inevitable pas del temps i l’adaptació a què ens obliga.
Amb un bon regust de tot el concert s’inicia la reflexió, també sobre el pas del temps, que tot melòman pot tenir quan sent les Simfonies de Haydn –i de manera no habitual– interpretades amb instruments de l’època. Hi troba les seves qualitats, però ho ha de comparar amb l’èpica enlluernadora de les que ha sentit en els concerts simfònics. Com a exemple i en el meu cas, citaria la que m’ha colpit més en directe, la 86, dirigida per Hannu Lintu la temporada 2007-08 de l’OBC o una de les meves preferides, la 98 en l’enregistrament de la Deutsche Grammophon amb la RIAS Symphonie Orchester de Berlín dirigida per l’inoblidable Ferenc Fricsay.
Imatge destacada: Gli Incogniti. © Martí Artalejo
