ATTILA de Giuseppe Verdi (versió de concert). Llibret: Temistocle Solera. Ildar Abdrazakov. Vasily Ladyuk. Anna Pirozi. Josep Bros. Josep Fadó. Ivo Stanchev. Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Dir.: Speranza Scappucci. LICEU. 6 D’ABRIL DE 2018.
Per Jaume Comellas
Una assistència de públic d’una migradesa com mai havíem conegut al Liceu constituïa la imatge de moltes coses, la principal que el nostre Teatre d’òpera no viu, precisament, el millor moment de la seva història. El tema ens podria portar a una anàlisi dissortadament molt fàcil sense apartar-nos de l’objectivitat, però aquesta mateixa circumstància, o sigui l’evidència del diagnòstic en les seves diverses facetes, ens estalvia continuar per aquest camí.
I el fet del que podríem anomenar contraprogramació al Palau d’un esperat recital del baríton gal·lès Bryn Terfel no es pot considerar un alleujament dels símptomes de la malaltia. Deixem-ho aquí i desitgem que els remeis arribin al més aviat possible i siguin d’una eficàcia explosiva; si no…
Per a la crítica estricta de l’esdeveniment queda, per damunt de tot, l’agraït espectacle d’unes exhibicions vocals en conjunt d’una considerable, per no dir important esplendidesa. El quartet de protagonistes té en aquesta òpera, malgrat la seva escassa durada, oportunitat d’exhibir recursos de manera generosa i donar forma a una performance vocal sadolladora d’al·licients per als amants de la lírica. I el mateix es pot dir del cor, aquesta parcel·la en la qual Verdi es trobava tan còmode i en la qual va escriure bona part de les pàgines més riques de repertori italià.
Attila és una obra basada en un llibret molt pobre, que no se sap ben bé quin és el nus de l’argument: els referents històrics són manipulats sense criteri històric, malgrat una certa picada d’ull a un cert context polític agafat amb pinces; i la trama amorosa és d’una superlativa manca de sentit. Però el que compta és que conté tensions, esgarips i escarafalls argumentals, conflictes, etcètera que permeten bastir un tot fort, en el sentit convencional de l’expressió. Hi ha poc piano o adagio argumental i, consegüentment, també hi ha poc piano i poc adagio en una partitura que mostra un cert caràcter fins i tot rudimentari; o més exactament rude, poc elaborat, però tanmateix eficaç i fins i tot brillant des del punt de vista del llenguatge operístic.
Tot plegat es tradueix en un continuum d’exhibicions en àries, duets i conjunts tancats d’una cantabilitat, si se’ns permet el mot, alhora exigent i natural en el sentit de còmoda, no de fàcil. Tal com hem apuntat, els intèrprets, també els dos comprimaris –molt bé Josep Fadó–, van explotar a fons el regal. En aquest sentit, la direcció artística del Liceu va complir en oferir un equip vocal privilegiat, i això va fer que els espectadors sortissin del Teatre amb les mans escaldades de tant d’aplaudir, tan continuadament i amb tant d’entusiasme. Per acabar-ho d’adobar, un fet que es pot considerar gairebé històric, o com a mínim excepcional: el bis d’una ària –“Mentre gonfiarse l’anima”– per part del principal protagonista; d’un Ildar Abdrazakov que va ser l’imperial Attila que tots esperàvem; impossible sorpresa; Anna Pirozzi, una Odabella majestàtica, amb un cant un pèl a l’antiga, i també poc còmoda actoralment en el poc que s’exigeix en una versió en concert; i Vasily Ladyuc va donar massa la sensació d’actuar al límit de les possibilitats. Magnífic, sense reserves, Josep Bros, en una de les millors actuacions que li recordem al Liceu. Va dominar el personatge i el va dotar d’un refinament i d’una elegància que s’agraïa enmig del tot heroic dominant.
La jove directora Speranza Scapucci va lluir autoritat i domini, però creiem que es va excedir en intensificar el caràcter heroic de l’obra amb uns tempos molt vius i una proclivitat a la contundència orquestral i coral que va llevar matís i vellut al conjunt de la versió.
