JAKOB LENZ de Wolfgang Rihm. Georg Nigl (Lenz), John Daszak (Kaufmann), Wolfgang Bankl (Oberlin), Dir. d’escena.: Andrea Breth. Dir. musical: Ingo Metzmacher. Ensemble Modern. GRAND THÉÂTRE DE PROVENÇA. 8 DE JULIOL DE 2019.
TOSCA de Giacomo Puccini. Angel Blue (Tosca), Catherine Malfitano (prima donna), Joseph Calleja (Cavaradossi), Alexey Markov (Scarpia), Simon Shibambu, Leonardo Galeazzi, Jean-Gabriel Saint Martin, Michael Smallwood, Virgile Ancely. Dir. d’escena: Christophe Honoré. Dir. musical: Daniele Rustioni. Orquestra i Cor de l’Opéra de Lió. THÉÂTRE DE L’ARCHEVÉCHE. 9 DE JULIOL DE 2019.
REQUIEM de Wolfgang Amadeus Mozart. Siobhan Stagg, Martin Mitterrutzner, Luca Tittoto, Sara Mingardo, Chadiq Lazrek. Dir. d’escena: Romeo Castellucci. Dir. musical: Raphaël Pichon. Orquestra i Cor Pygmalion. THÉÂTRE DE L’ARCHEVÉCHE. 10 DE JULIOL DE 2019.
APOGEU I CAIGUDA DE LA CIUTAT DE MAHAGONNY de Kurt Weil. Karita Matila (Bebick), Willard White (Trinity Moses), Alan Oke (Fatty), Annette Dasch (Jenny), Nikolai Schukoff (Jim), Sean Panikkar. Dir. d’escena: Ivo van Hove. Dir. musical: Esa-Pekka Salonen. Orquestra Philharmonia. Cor Pygmalion. GRAND THÉÂTRE DE PROVENCE. 11 DE JULIOL DE 2019.
Al Festival d’Ais de Provença hi ha canvis. Canvia la imatge visual, però sobretot el director. Tota la programació ja és obra del francolibanès Pierre Audi, que fa poc va deixar Amsterdam després d’una llarga i fructífera direcció de l’Òpera Nacional Holandesa. A la ciutat provençal ha començat marcant dues línies. La primera fa èmfasi al segle XX presentant Jakob Lenz de Wolfgang Rihm i Apogeu i caiguda de la ciutat de Mahagony de Kurt Weil. La segona vol demostrar que tot és possible al món musical, però la mirada diferent de Christophe Honoré sobre Tosca no funciona, mentre que sí resulta convincent, i sobretot emocionant, l’escenificació del Requiem de Mozart feta per Romeo Castellucci. Aquesta edició acredita el director d’escena italià com un grandíssim artista amb un món propi no sempre fàcil, confirma la gran vàlua artística del cor i orquestra Pygmalion que dirigeix Raphaël Pichon i permet recuperar una reinventada Karita Mattila.
Viatge a l’abisme
Jakob Lenz és un duríssim viatge cap a la soledat més absoluta de qui pateix trastorns mentals. El personatge que dona nom a l’òpera va ser un poeta alemany preromàntic, alumne de Kant i amic de Goethe. Aquesta relació, però, va acabar malament. El cert és que va afectar molt Lenz. Poc temps després i mentre estava amb el seu amic Christoph Kaufmann va començar a donar senyals d’esquizofrènia paranoica. L’amic el va portar a casa de Johann Friedrich Oberlin, pastor, reformador social i psiquiatra avant la lettre, el qual no va poder fer res per curar-lo.
Oberlin havia pres nota detallada del comportament de Lenz i aquest document va interessar l’escriptor Georg Büchner, que en va fer una novel·la. Wolfgang Rihm va recuperar aquell drama seguint un fil encetat pel mateix Lenz amb la seva obra Die soldalten, que seria l’origen del Woyzeck de Büchner sobre el qual Alban Berg va edificar l’òpera Wozzeck i també l’origen de la d’Alois Zimmermann, que va mantenir el nom de Die Soldaten. Rihm s’havia format en el serialisme, tot i que quan va estrenar el seu Jakob Lenz el 1979, als 26 anys, ja havia deixat enrere molts preceptes musicals d’aquella escola.
L’òpera de cambra, amb llibret de Michael Fröhling, té només tres personatges, Lenz, Oberlin i Kaufmann i sis veus més, que són les que el protagonista té al seu cap malalt. La partitura és per a una formació reduïda i ben particular: dos oboès, clarinet, fagot, trompeta, trombó, tres violoncels, clavicèmbal i percussió. El que destaca, però, és el tractament vocal que dona als personatges, sobretot a Lenz, obligat a notes extremes i a cantar amb falset com si fos un nen, a cridar o a xiuxiuejar.
El baríton Georg Nigl fa una creació extraordinària del personatge i no només vocalment. La posada en escena d’Andrea Breth (estrenada a Stuttgart el 2014) reflecteix en un espai tancat (obra de Martin Zehetgruber), fins i tot quan l’acció transcorre a les muntanyes, la progressió del poeta cap a la decadència més absoluta. En aquest decandiment Rihm fa intuir la presència del Bach de les Passions. De fet, Jakob Lenz és el drama d’una passió en la qual el protagonista fins i tot repeteix les paraules de Crist: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?”
Lenz acaba embrutat pels seus propis excrements, dins d’una camisa de força, ajaçat sobre un somier mentre Oberlin i Kaufmann se’n van. El protagonista, que sembla entendre-ho tot en aquest final, va repetint: “Lògic, lògic…”. I si és escruixidor el desistiment de Lenz, també ho és la impotència dels altres personatges, malgrat el desig i els esforços per salvar l’amic. Nigl estava ben acomboiat pel tenor John Daszak com a Kaufmann i pel baix-baríton Wolfgang Bankl en el paper d’Oberlin. Si hi ha un director excel·lent del repertori alemany contemporani aquest és Ingo Metzmacher que a Ais, juntament amb l’Ensemble Modern, fa una versió potent d’aquesta obra que encongeix el cor i l’esperit.
La faula del nostre temps
Una història d’embrutiment, que en aquest cas és social, és la que retraten Kurt Weil i Bertolt Brecht a Apogeu i caiguda de la ciutat de Mahagonny, una fotografia real i molt cruel d’un món deshumanitzat on regnen només l’avidesa pels diners i per tota mena de plaers. Aquesta crítica punyent del capitalisme, estrenada el 1930 en un moment en què el nazisme ja senyorejava a Alemanya, avui continua sent un diagnòstic encertat de la nostra societat del segle XXI.
Ivo van Hove fa una posada en escena senzilla i funcional, contemporània, amb força tecnologia, però no excessivament invasiva. Gairebé la meitat de l’escenari l’ocupen uns panells verds (un croma en termes audiovisuals), sobre els quals s’incrusten unes imatges que fan de marc al moviment real dels actors. L’escenografia, però, té un problema i és que deixa l’escenari totalment obert, de manera que les veus no arriben amb plenitud a tota la sala del Grand Théâtre de Provença.
Veure la soprano finlandesa Karita Mattila fent de vídua Begbick és tot un espectacle. Els aguts ja no són el que eren, però la seva presència escènica és tan dominant que no és estrany que estigui reorientant la seva carrera. Un altre veterà, aquest sí ja molt més limitat, és Willard White, que fa de Trinity Moses, però és un d’aquells cantants que sempre s’ha fet estimar pel públic. Alan Oke, ajustat al seu paper de Fatty, completa el trio nefand. La soprano Annette Dasch fa la prostituta Jenny, actoralment potent, però com sempre, la seva veu resulta estovada. Nikolai Schukoff és un Jim molt posat en el paper del complicat llenyataire, per bé que a vegades fa patir una mica quan ha de pujar tot i que acaba resolent-ho bé. Cal destacar també Sean Panikkar en dos papers.
La màquina de Mahagonny acaba de funcionar amb Esa-Pekka Salonen al capdavant de l’orquestra Philharmonia, tot i que a vegades la lectura resultava un pèl massa simfònica i li faltava la punxa dels ritmes jazzístics. Director i formació inauguraran la propera temporada del Palau de la Música amb una peça ben diferent, la Novena de Beethoven. I l’altra gran virtut d’aquesta òpera del binomi Weil-Brecht és el cor Pygmalion, aquí només amb la secció de veus masculines.
Vida i mort
El Festival d’Ais va néixer amb una voluntat mozartiana i mai hi falta una òpera del compositor de Salzburg. Aquest any Audi hi presenta un Mozart no operístic, però sí escenificat. No és la primera vegada que el seu Requiem va acompanyat de moviment escènic. Romeo Castellucci converteix la missa de difunts no només en un record i homenatge als morts, sinó en un avís que a tots ens arribarà el final. També és un gran cant a la vida representat per una criatura de pocs mesos, sola, enmig de l’escenari buit, quan tot ja s’ha extingit. La representació comença amb una dona gran que va a dormir i desapareix dins el seu llit. Entre aquesta desaparició i l’aparició de la criatura al final hi ha tot un cicle de vida i de mort.
Castellucci proposa l’origen del món però a l’inrevés. Al fons de l’escenari, hi van apareixent un per un els noms de tot el que ha desaparegut, començant per les espècies més primitives, les formacions geològiques, les obres de l’home, ja siguin d’arquitectura, art o literatura, incloent-hi la mateixa música de Mozart, i el dia de la representació del Requiem, el 10 de juliol de 2019, que ja havia finit en acabar la representació. En aquest món d’extincions hi ha, però, la vida vista com un cercle, en què el cor, a més de cantar, balla unes danses quasi sempre en rotllana amb unes formes que es troben en tantes cultures, des de Finlàndia fins als pobles de la Mediterrània. Segurament hi ha un excés de ballaruga i de canvis de vestuari cara al públic, però les veus del cor Pygmalion i de l’orquestra que dirigeix Raphaël Pichon transmeten tanta bellesa que tot es perdona.
De Pichon és la pensada d’incorporar-hi fragments d’altres peces del mateix Mozart, com ara un de Tamos, rei d’Egipte o un himne maçònic. Encaixen molt bé, però el que gairebé fa saltar les llàgrimes d’emoció és l’afegit al començament i al final: dos motets gregorians, Christus factus est i In Paradisum, interpretats pel nen de pocs anys Chadiq Lazreq, de veu angelical, totalment afinada, sense cap màcula ni cap error. Els solistes canònics del Requiem eren la soprano Siobhan Stagg, el tenor Martin Mitterrutzner, el baix Luca Tittoto i la contralt Sara Mingardo, encara amb una veu esplèndida.
Entre ‘Sunset boulevard’ i ‘Master class’
I del cel a la terra. Tosca no s’havia representat mai al Festival i de fet el que s’hi ha vist no és ben bé l’òpera de Puccini, tot i que la partitura hi era. Al polifacètic Christoph Honoré no li agrada aquesta òpera, però en canvi li interessa que la protagonista sigui una prima donna i que les grans dives de la història han fet seu el paper de la malaurada cantant. El problema de l’aproximació que hi fa el director d’escena és que l’òpera de Puccini no va d’això i es veu obligat a inventar tot un embolcall al voltant que justifiqui la seva aposta.
Honoré ens presenta una diva d’altres temps interpretada per Catherine Malfitano. Certament, la soprano és d’altres temps, però mai va arribar a l’estatus de diva com ho podien ser la Callas o la Caballé. En una barreja de Sunset boulevard i Master class, la prima donna rep a casa seva uns joves per assajar Tosca. El neguit que generen de bon començament els acords definitoris d’Scarpia aquí desapareix. Els cantants ho fan davant d’un faristol. Angelotti i el sagristà no tenen la més mínima gràcia. La gran ària inicial de Cavaradossi, “Recondita armonia…” passa sense pena ni gloria i la soprano nord-americana Angel Blue, que té el paper protagonista, es veu disminuïda perquè se suposa que és una aprenent. De fet, Malfitano li pispa els seus primers versos: ”Non la sospiri la nostra casetta…” (al tercer acte la veterana cantarà incomprensiblement el paper del pastoret!).
D’idees teatrals, al primer acte n’hi ha moltes, massa, però amb Tosca no funcionen perquè Honoré ho fa girar tot al voltant del món caduc habitat només per l’evocació del propi passat de la diva. Quan cal el ventall amb què Scarpia encendrà la gelosia de Tosca, l’objecte surt d’una capsa de records de Carmen. I sí, Malfitano es posa el mantó de Manila de la cigarrera i el clavell al cap mentre Scarpia va ordint el seu pla malèvol.
Difícilment es pot continuar pel camí de la classe o l’assaig, tal com es demostra al segon acte. Durant l’escena de la tortura de Cavaradossi, dorm la mona al llit de la diva. El majordom de la senyora, que resulta el seu gigolo, va traient de l’armari els vestits que ha lluït la diva als seus dies de glòria, el de la mateixa Tosca, i els de Salome, Carmen i Lucia di Lammermoor.
Mentre Tosca es debat amb la lascívia del baró, a una punta d’escenari els tres esbirros violen el majordom i gigolo i l’espectador ja no sap on mirar i no pas per pudicitat. A més de les coses que passen a les diferents sales de la casa, dues gran pantalles reprodueixen algunes de les escenes que estan sent filmades per un equip invasiu de càmeres o fragments de Tosques cèlebres. Un dels pocs moments de poesia arriba quan Tosca canta “Vissi d’arte…”. És el moment en què la veterana corona la jove donant-li el seu vestit vermell, que és una còpia del famós de la Callas. Encara aquí la jove soprano té molta competència, perquè ho ha de cantar sota una de les pantalles on apareixen imatges de la mateixa Malfitano, Tebaldi, Callas, Kabaivanska i Verrett (hi falta la Caballé).
Després del suposat assaig o classe, la progressió lògica porta a la representació de l’òpera, amb un resultat que una vegada acabada la classe o l’assaig, però, és una progressió que es pot interpretar fàcilment com que s’han esgotat les idees. L’orquestra està dalt de l’escenari i els cantants van vestits de gala perquè la representació és en versió de concert. El Castel Sant’Angelo és una simple maqueta al costat de l’escenari il·luminada amb espelmes i des d’allà Malfitano comença una processó per la platea que acaba a dalt d’una bastida sobre l’escenari on es talla les venes quan la jove Tosca triomfa.
Musicalment, aquesta posada en escena també planteja molts problemes. El més evident és justament aquest tercer acte, en què el director, Daniele Rustioni, es veu obligat a un tempo molt lent per ajustar-lo a la interminable marxa reial de la prima donna. Als actes anteriors director i orquestra, que és la de l’Opéra de Lió, també s’han d’ajustar a les excessives demandes de la posada en escena.
Vocalment, tot i haver de lluitar contra molts entrebancs que limiten la seva actuació, Angel Blue treu una veu bonica, clara, i canta el paper amb molta elegància. Valdrà la pena seguir la seva carrera. Joseph Calleja, que estarà present al Festival de Peralada, va ser un Cavaradossi poc atractiu, amb problemes sobretot amb els aguts. El baríton rus Alexei Markov va resoldre molt bé el seu Scarpia, amb les dosis necessàries de potència vocal i, en el cas de la posada en escena, de fatxenderia. La resta del repartiment no va destacar gaire en una posada en escena que de fet anava contra les veus. ¿Una Tosca que en cap moment emociona o neguiteja, és una Tosca? Jo diria que no.
Imatge destacada: © Pascal Victor-Artcompress
