4 i 5. Coreografia: Tao Ye. Música: Xiao He. Il·luminació: Ma Yue, Tao Ye. Vestuari: Tao Ye, Li Min. MERCAT DE LES FLORS. 7 D’OCTUBRE DE 2016.
Per Clàudia Brufau
El minimalisme poètic del Tao Dance Theatre ha aixecat el teló de la temporada 2016-17 al Mercat de les Flors. Els títols d’aquestes dues coreografies de Tao Ye, director que el 2008 va fundar la companyia i que des d’aleshores ha canviat el panorama de la dansa contemporània a la Xina, només representen el nombre de ballarins damunt l’escenari. Tao Ye, que es resisteix a la narrativa i la representació, explora la puresa del moviment, les formes. Com ho fa? Pren unes premisses radicals i senzilles. La música del compositor indie-folk-rock xinès Xiao acompanya el programa doble que ha presentat aquest cap de setmana; en 4, els ballarins es mouen sincronitzats i mantenen la mateixa distància entre ells, i en 5, cauen i es recuperen els uns sobre els altres. El disseny d’il·luminació aporta les textures a l’escenografia asèptica: tres murs negres i un terra blanc nuclear delimiten l’espai.
Amb la cara pintada de negre i la mirada fixa al terra –el rostre dels ballarins esdevé una màscara neutra–, en 4 els ballarins, que semblen camperols anònims, se suspenen entre el passat ancestral i els ecos futuristes de l’atmosfera. Els ballarins porten camises amples i grises i pantalons bombatxos. Encadenats a una tensió que els manté en pack al llarg de la peça, els ballarins formen un rombe elàstic i indestructible. Tao Ye ens hipnotitza amb una fisicitat crua, elegant, i un moviment sec que sorgeix de les articulacions que disparen les extremitats a batzegades. Quatre pèndols resistents, que reboten, roden i llisquen, fan brollar unísons que ens empassem com a onades, una vegada i una altra, sota l’efecte atordidor de la música.
Si en 4 el moviment aflora perquè la distància entre els ballarins es manté al mil·límetre, sense que es toquin, ni se sobreposin, en 5 és l’exercici contrari: el contacte i la fricció constant els fa avançar. Asseguts i col·locats l’un darrere l’altre, es desfan com un centpeus, vestits com si fossin de sorra, es mouen com si estiguessin fets de fang. Al llarg de la peça cauen i es cargolen els uns sobre els altres, sediments arrossegats pel riu. Mentre que 4 et convida a una repetició visceral i palpable, que et manté en tensió com els ballarins, l’atmostera de 5 cau més en una monotonia plana, aparentment menys profunda. Sense fer concessions, Tao Ye aconsegueix construir quadres de meditació que et fan surar entre el passat i el futur, un estat sostingut en l’austeritat magnètica de la repetició.
