PALAU PIANO. Yulianna Avdeeva, piano. F. Chopin: Masurques op. 41. Scherzo núm. 3. Barcarola, op. 60. Polones-Fantasia, op. 61. S. Rakhmàninov: Quatre Preludis op. 23. Sonata núm. 2, op. 36. PALAU DE LA MÚSICA. 23 DE GENER DE 2023.
Per definir les interpretacions de la pianista Yulianna Avdeeva sempre recorrerem a substantius i qualificatius relacionats amb honestedat, intel·ligència, clarividència, a un talent forjat amb la tradició de l’escola russa de piano que centra exclusivament el treball sobre l’escenari en una absoluta discreció per focalitzar l’atenció de l’oient exclusivament en la música. Avdeeva és un talent del piano –reconeguda internacionalment des que el 2010 va guanyar el Concurs Chopin de Varsòvia–, i la seva sensibilitat, amb una tècnica allunyada de tot gest gratuït –que tant ens recorda aquella manera de tocar de Rafal Blechacz–, segueix impertorbable. Música que s’explica per si sola, aliena a recursos mediàtics i visuals que puguin destorbar un discurs impertorbable i meravellós. Només calia escoltar els pianissimi que envoltaven les quatre Masurques op. 41 –la segona de la sèrie va ser escrita a Mallorca– per gaudir del talent de la pianista moscovita, endinsada des del primer moment en el ritme ternari característic que acompanya aquestes obres expressades amb noblesa, elegància de fraseig i naturalitat expressiva per evocar-nos el Chopin més poètic i sublim.
Aquella lluminositat que vertebra els celebèrrims arpegis descendents que acompanyen la melodia del bellíssim Scherzo núm. 3 resultaven, a les seves mans, cristal·lins, sense abús del pedal, diàfans en una execució de tècnica “polliniana”, i les “harmonies resplendents” en paraules de Ravel que va fer sorgir en la Barcarola encisaven per la perfecta gradació de les sonoritats, sempre conseqüents amb la música de la partitura, ni excessivament vehements ni d’un ús excessiu del rubato que fes perdre el sentit melòdic. Versió contemplativa, sense perdre’s a resoldre efusivament les complexitats de les terceres i sisenes; música allunyada d’exhibicionismes gratuïts, de rotunditats sonores i que obriria les portes a una versió de la Polonesa-Fantasia plenament acordada amb la definició feta per Liszt d’obra “propera a una tristesa elegíaca”. Una vessant més poètica que heroica, de concepció més nostàlgica que abassegadora, va acompanyar una versió d’un discurs del qual resultava impossible escapar. El Chopin d’Avdeeva és d’una profunda bellesa i noblesa interpretatives.
El Palau, amb una gran assistència de públic, va quedar idènticament fascinat amb el seu Rakhmàninov. La Segona Sonata ha estat definida com a obra titànica, tumultuosa, heroica; també com una obra d’un esperit oníric per apropar-nos a sonoritats prístines que embolcallen les melodies inconfusibles de l’estil del compositor rus. Avdeeva va mantenir-se en unes línies interpretatives en què tot resulta justificat, res s’escapa d’un discurs curosament premeditat per submergir-nos, bo i resolent tota exigència tècnica, en una versió profundament romàntica, elegant, sense defugir tot el dramatisme de l’“Allegro agitato” i la fogositat i vehemència que caracteritzen l’“Allegro molto” final. El “Lento”, poètic, amb la musicalitat inherent a l’escola russa (de Nikitia Magaloff a Vladimir Ashkenazy, de Sviatoslav Richter a la georgiana Elisso Virsaladze, de Sokolov a Evgeni Kissin…), va resultar encisador, un exemple meravellós de com transmetre la música amb honestedat, clarividència i elegància.
Si prèviament ja havia interpretat quatre dels seus Preludis op. 23 –antològica la seva interpretació del celebèrrim número 7, en Do menor–, ja fora de programa, amb un Palau rendit al talent d’Avdeeva, va oferir una delicada interpretació del Nocturn en Do sostingut menor, op. post. de Chopin, i prèviament a una Sonata de Scarlatti, la “Toccatina” de la suite La vida de les màquines del polonès Wladyslaw Szpilman, el pianista del gueto de Varsòvia que va inspirar la colpidora pel·lícula El pianista de Roman Polanski encarnat per l’actor Adrien Brody.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
