35è Festival de Música Antiga-L’Auditori Més. Monteverdi Choir. English Baroque Soloists. Dir.: Sir John Eliot Gardiner. Missa en Si menor de Bach. L’Auditori. 26 de març de 2013.
Per Juan de la Rubia
La infantesa d’un músic està plena de moments inoblidables, i molts d’aquests moments estan relacionats amb el descobriment de grans obres de la història de la música que et deixen marcat de per vida. La primera audició de cadascuna d’aquestes obres d’art és un moment molt especial, en què quedes bocabadat davant la seva bellesa i complexitat.
Pels voltants de l’any 1995 em van regalar el meu primer CD. Es tractava d’un CD doble amb la Missa en Si menor de Johann Sebastian Bach, amb el Cor Monteverdi i els English Baroque Soloists, dirigits per Sir John Eliot Gardiner, les mateixes formacions i director que dimarts 26 de març van omplir la Sala Pau Casals de l’Auditori de Barcelona i que van oferir una versió d’aquesta Missa que romandrà per molt de temps en el record d’aquells que la vam poder sentir.
Aquesta oportunitat de sentir en directe aquesta obra no es podia deixar escapar. Quantes vegades havia sentit aquest enregistrament? 100? 200? I en ocasions i estats d’ànim més diversos. Mai no saps per on començar a comprendre-la, però a mesura que l’escoltes una vegada i una altra, any rere any, t’adones de mica en mica que forma part de la teva vida i que cada dia continua sent nova. Descobreixes per què Bach és únic i per què el seu art traspassa allò que és estrictament musical per entrar en un món superior completament espiritual.
Per a mi, era inevitable comparar l’enregistrament que havia estat el meu “model de Missa en Si menor” amb la interpretació del dimarts 26 de març. Aquest enregistrament no va diferir gaire de la versió actual en l’essència. L’equilibri del conjunt i la seva qualitat continua sent la mateixa, és a dir, excepcional. La claredat i la conducció de les veus, tant del cor com de l’orquestra, són una peça fonamental en la interpretació de cada part de la Missa. La visió de Gardiner de l’obra de Bach dóna com a resultat una interpretació flexible, no gens estricta, plena de timbres diferents i basada en una bona interpretació de l’harmonia i el contrapunt. Però sobretot, aquesta versió basa la seva interpretació en la relació entre el text i la música, un tret, tant present en aquesta obra com en tota la producció vocal del Kantor de Leipzig. Així és el text, així és la música, i tant el cor com l’orquestra i els solistes responen a les exigències de Bach i Gardiner de manera excel·lent.
Aquesta interpretació, però, guanyà en espontaneïtat. Gardiner demanà constantment el millor de l’orquestra i del cor. Semblava com si una força superior empenyés Gardiner a exigir més i més a cadascun dels intèrprets, conscient que té sota les seves mans dos dels millors conjunts del món en la seva especialitat. Tant se valen els petits desajustos del directe, tant se val que els solistes sorgeixin del cor. La pulcritud tantes vegades escoltada anys enrere continuava present. Però aquest dia, la força del directe sorprenia amb seccions més contrastades entre elles, amb dinàmiques portades al límit de l’audició –per exemple en “Et expecto resurrectionem mortuorum”– que van mantenir els allà presents en un estricte, respectuós i agraït silenci durant l’hora i tres quarts que va durar l’obra.
Durant aquest temps semblava com si Bach i Gardiner ens estiguessin oferint uns moments d’èxtasi, com si vinguessin del més enllà. Des del primer “Kyrie” fins al “Dona nobis pacem” va semblar com si el món s’hagués parat per a tots els que vam escoltar aquell concert.
Un cop més, com sempre, vaig sentir la Missa en Si menor tot descobrint-hi novetats en el llenguatge, com mai no les havia sentit. Probablement, molta gent va experimentar la mateixa sensació que jo, i segurament érem la gran majoria dels que, drets, vam acomiadar –fins molt aviat, espero– Bach, Gardiner i els seus, amb una ovació digna d’un concert excepcional.
