PALAU BACH. James Gilchrist, Evangelista. Josep-Ramon Olivé, Jesús. Marta Mathéu, soprano. Alex Potter, contratenor. Ilker Arcayüreck, tenor. Andreas Wolf, baix. Juan de la Rubia, orgue. Joan Seguí, orgue. Orfeó Català. Cor Infantil de l’Orfeó Català. Berliner Barock Solisten. Orquestra Simfònica Camera Musicae. Simon Halsey, director. J. S. Bach: Passió segons sant Mateu. PALAU DE LA MÚSICA. 10 DE JULIOL DE 2021.
“Bach és el més gran de tots els romàntics”, escrigué Wilhelm Furtwängler en un breu assaig dedicat a l’autor de la Passió segons sant Mateu. L’oposició tradicional que presenta Beethoven com un compositor extremadament “subjectiu” i Bach com el seu pol oposat és musicalment insostenible. En realitat, ni Bach és més “objectiu” que Beethoven, ni aquest més “subjectiu” que aquell. La diferència entre ells radica únicament en els mitjans dels quals es valen a l’hora d’acomplir una mateixa empresa artística: la de sintetitzar una voluntat objectiva de donar forma amb una poderosa subjectivitat. Sempre que estiguem parlant d’aproximacions musicals honestes, no hi ha una diferència substancial entre una versió “romàntica” i una altra d’“historicista”. Com deia Nikolaus Harnoncourt, el fet que l’anomenada “música antiga” s’executi amb més correcció des d’un punt de vista històric no és un fi en si mateix –tota voluntat arqueològica o museïtzadora és estranya a l’art–; es tracta únicament d’un instrument, d’un mitjà, d’una eina per tal que la interpretació esdevingui més viva: “En presentar les obres amb els mitjans que els corresponen, hom percep les forces espirituals que feren fructífer el passat”.
En la commemoració del centenari de l’estrena de la Passió segons sant Mateu a Catalunya i a Espanya per part de l’Orfeó Català, vam poder escoltar una lectura “romàntica” de l’obra; aquesta circumstància, considerada en si mateixa, no és ni bona ni dolenta; com tampoc no és garantia de res el fet que una interpretació es valgui d’instruments històrics, d’una massa coral més esponjada i tracti de reproduir els frasejos arcaics. Tot això, com sostenen Furtwängler i Harnoncourt, no són res més que mitjans, i els mitjans, mal que li pesi a la tecnocràcia imperant, estan subordinats a un fi. La pregunta rellevant és: ¿va resultar convicent la versió?, ¿els mitjans estaven degudament disposats per afavorir l’adveniment de l’experiència musical? La resposta és que sí. L’Orfeó Català, sota la direcció de Pablo Larraz, es revelà compacte, ben amassat, amb la densitat específica que convé als passatges corals, com un pa esponjós. El tenor James Gilchrist, de dilatada experiència en el repertori barroc, va encarnar amb una retòrica solvent i sensible el paper d’Evangelista. El contratenor britànic Alex Potter, amb una expressivitat vívida però al mateix temps molt ben filtrada –és a dir, no exhibicionista, sense escarafalls– va excel·lir en la delicadíssima ària “Erbarme dich”: amb un simple buf n’hi ha prou per encendre una brasa. La soprano Marta Mathéu, de fraseig cuidat i àgil, i el baix Andreas Wolf, de vigorós instrument, van mostrar una gran solvència. Alguns dels moments més bells de la vetllada foren els passatges “cambrístics”: els diàlegs entre els solistes vocals i alguns instruments també solistes; en aquests moments, el director, Simon Hasley, abaixava els braços i deixava la música desplegar-se lliurement, com una realitat orgànica. És d’agrair.
El concert va anar dedicat a la memòria d’Àlex Honrubia, que havia estat membre de la formació coral.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
