INTEGRAL DE CANTATES DE BACH. “Bach en la intimitat”. Qvinta Essençia. Vespres d’Arnadí. Dir.: Dani Espasa. PALAU DE LA MÚSICA (PETIT PALAU). 22 DE GENER DE 2018.
Per Xavier Pujol
El llibre de la temporada del Palau inclou la integral de les Cantates de Bach dins l’apartat “projectes artístics de llarg recorregut”, i és ben cert, perquè tenint en compte que se’n conserven aproximadament dues-centes i que a cada concert se n’hi inclouen tres o quatre, tenim material de primera qualitat per anys i panys. Una balda més d’aquesta llarga història va ser posada diumenge 21 al Petit Palau. La sessió va ser a càrrec del conjunt vocal Qvinta Essençia, integrat per la soprano Èlia Casanova, el contratenor Hugo Bolívar, el tenor Albert Riera i el baix Pablo Acosta, acompanyats pel conjunt instrumental Vespres d’Arnadí, tots sota la direcció de Dani Espasa.
El programa va estar integrat per la Cantata BWV 150 Nach dir, Herr, verlanget mich, la Cantata BWV 4, Christ lag in Todes Banden, la Cantata BWV 196, Der Herr denket an uns i, intercalada entre les dues darreres cantates, la Passacaglia en Do menor, BWV 582, originalment per a orgue, però oferta en aquest cas en un molt encertat i bell arranjament per a conjunt instrumental del mateix Dani Espasa. La interpretació de les cantates es va fer emprant un únic cantant per part. Aquesta pràctica, cada vegada més freqüent en l’àmbit de la interpretació amb criteris històrics, presenta avantatges i inconvenients.
Per la banda dels avantatges, el principal el trobem en la sensació d’intimitat que experimenta l’oient. Tot és pròxim, reconfortant, la bellesa s’acosta, és a tocar i en la foscor subterrània del Petit Palau, gràcies a aquell Bach tan essencialitzat, durant una estona agradabilíssima el soroll del món queda lluny, molt lluny. L’altre gran avantatge el trobem en la claredat musical; amb una veu per part tot és diàfan, la bellesa del contrapunt queda perfectament a la vista, la sòlida arquitectura sonora de l’obra es percep amb facilitat, la concertació amb la part instrumental és una delícia i se sent perfectament com dona suport al cant de la mateixa manera que els nervis de pedra suporten la volta gòtica d’una església.
El principal problema d’una interpretació així rau en el fet que, de la mateixa manera que tot queda clar, també qualsevol error, qualsevol petita errada d’afinació, d’entrada, qualsevol desequilibri, queda dramàticament evident i al descobert. La interpretació va començar desconcertada i desconcentrada, tot anava, però orquestra i veus no s’equilibraven prou bé i les veus, de qualitat en general discreta, tampoc no s’equilibraven entre si. Tothom anava a la seva i no hi havia esperit ni respiració de grup.
A poc a poc tot es va anar centrant, el so es va anar equilibrant, la concertació va millorar i el resultat final, si no excel·lent, va ser correcte, prou bo com per gaudir, allunyats del soroll del món, del Bach més essencialitzat.
