Bach
Juan de la Rubia
Orgue Metzler de Santa Maria de Poblet. Obres per a orgue de Johann Sebastian Bach. 82 Records, 2016
D’entre les gravacions que s’acostumen a recomanar sense vacil·lacions trobem, d’una banda, les interpretacions extraordinàries –versions d’obres clàssiques que esdevenen fonamentals– i, d’altra banda, aquelles que de forma inesperada revelen el valor de peces poc o gens interpretades a les quals atorguen una segona vida, segurament més pròspera. Hi ha, però, casos a part.
L’últim enregistrament de Juan de la Rubia, centrat en les composicions per a orgue de Johann Sebastian Bach, difícilment entraria en cap d’aquestes categories, tot i ser altament recomanable. En efecte, no es pot dir que descobreixi peces noves, ni tampoc que sigui la seva praxi interpretativa –per descomptat virtuosa, i sensiblement intel·ligent– la responsable d’una nova manera de sentir, d’entendre Bach. Però allò que suscita o possibilita –per a tot aquell qui, òbviament, no sigui víctima dels prejudicis que ancoren el rei dels instruments als recintes sacres– és potser inclús més transcendent: contribueix a una nova consideració i gaudi de les principals creacions per a orgue.
Si a la tècnica de Juan de la Rubia, que ha enlluernat descaradament el Palau de la Música en diverses ocasions (com a solista al bell mig de la Freiburger Barockorkester i fent audible Nosferatu i Faust, les deliciosament sinistres creacions de F. W. Murnau), si a la seva capacitat per comunicar allò incomunicable –per delinear afectes contraposats i simultanis– afegim una saviesa màxima en la selecció de peces de Bach, el resultat és el que és: un disc rodó, redundantment necessari per a tot aquell que es consideri amant de la música.
Al llibret informatiu, Pep Gorgori ofereix una valuosa narració de les condicions en què es va elaborar; a saber, en una atmosfera de devoció íntima i sentiment de gratitud envers el creador. La brevetat –inevitable aquí, afortunadament– impedeix que desglossem els continguts del disc i ens perdem en comentaris pseudoerudits a propòsit de les obres; molt més pertinent sembla assenyalar la cura amb què Juan de la Rubia explota l’instrument del monestir de Poblet en tots els seus registres i ofereix, de la creativitat bachiana, una lectura intensa i subtil, complexa però absolutament accessible de començament a fi.
Només una recomanació final, per tal que l’experiència pugui estar a l’alçada de les expectatives. Per copsar millor la radicalitat estètica d’aquestes obres, els oients que no disposin a casa d’un equip de so de prestacions elevades, podrien fer-se el favor d’escoltar-lo amb auriculars. Participaran del misteri d’una música transcendent, inassolible, que alhora se sent tan a prop d’un mateix, com brollant d’una regió insospitada del nostre ésser. Jacobo Zabalo
