PALAU BACH. Benjamin Alard, clave. J. S. Bach: L’art de la fuga. PETIT PALAU. 19 D’ABRIL DE 2017.
Per Pep Gorgori
El clavecinista Benjamin Alard va tornar a Barcelona per seguir oferint una temporada més el seu repàs de la producció de Johann Sebastian Bach per a aquest instrument. Si l’any passat va oferir-nos una esplèndida interpretació de les Variacions Goldberg, enguany era el torn de l’immens Art de la fuga. El resultat no va ser menys esplèndid.
Possiblement aquesta és una de les obres bachianes més complexes i més exigents, tant per a l’intèrpret com per als assistents a un concert. Tots dos es troben amb un escull: l’obra sencera es basa en un subjecte de tot just dotze notes que es repeteix fins a la sacietat durant aproximadament una hora. Compte: no es tracta de repetir la tan habitual com errònia tesi que aquesta és una música “de laboratori”, només apta per als estudiosos. Simplement, és una composició que requereix un esforç suplementari i una actitud d’escolta activa. Quin és el premi si s’adopta aquesta actitud? Percebre en la seva plenitud una obra d’art admirable, un monument a l’harmonia i a la imaginació desbordant que ens presenta aquella melodia tan simple en una multitud de variacions i transmutacions de què només el gran geni del Barroc era capaç.
Bach no va explicitar amb quin o quins instruments s’havia d’interpretar L’art de la fuga, cosa que fa que proliferin versions molt diverses i totes enriquidores: piano, orgue, quartet de corda i un llarg etcètera. Interpretar-la al clavicèmbal té la dificultat afegida que amb aquest instrument no es pot destacar una línia melòdica per damunt de les altres, de manera que el subjecte que en el piano o en formacions de cambra és tan fàcil d’identificar, aquí queda sovint submergit en les proeses harmòniques de la partitura.
Així les coses, sembla que tot estigui predisposat per fer fracassar qualsevol intrèpid clavecinista que vulgui oferir aquesta música a un públic acostumat a escoltar enregistraments amb altres instruments que ofereixen una percepció molt diferent de la partitura. Com salvar, doncs, la situació? En el fons és fàcil: deixant que la música soni i que sigui Bach qui s’encarregui d’arreglar-ho. Només ell, en el fons, és capaç de fer-ho. Alard n’és conscient i, per tant, va fer el millor que es pot fer: deixar que Bach sigui Bach.
La interpretació de L’art de la fuga d’Alard defuig qualsevol intent de lluïment pirotècnic, que d’altra banda estaria condemnat al fracàs. Alard va a l’essència d’aquesta música mantenint una pulsació increïblement regular i optant per un fraseig i una ornamentació mesuradíssims, en què l’activació de cada tecla està plenament mesurada. L’atac és d’una increïble precisió i coherència i el subtilíssim retard en algunes entrades dels subjectes per cridar l’atenció de l’oïda humana està mesurat a la perfecció, perquè en cap moment es pugui confondre amb un rubato o un rampell d’emoció fora de lloc.
D’aquesta manera, el que s’aconsegueix és que el subjecte, tan present en interpretacions amb altres instruments, aquí passi de ser el rei absolut a ser un més enmig d’un meravellós laberint d’harmonies, de contrasubjectes, retrogradacions i inversions que adquireixen un protagonisme que no tenen habitualment. És aquí on rau la bellesa d’una bona interpretació de L’art al clave: poder contemplar aquest delicat engranatge que mou la música de Bach. És un mecanisme de precisió en què només hi ha dues opcions: la perfecció o el desastre. La interpretació de Benjamin Alard, hieràtica, rigorosa, freda –germànica, podríem dir– permet precisament això: que la música de Bach aflori en la seva nuesa i d’aquesta manera ens puguem meravellar amb la seva harmonia i el seu contrapunt magistrals.
En contra d’ell es podria dir que el domini absolut que va demostrar amb les Goldberg encara no està del tot present en el seu Art de la fuga. Tot i que es nota l’estudi i l’aprofundiment, els dits encara dubten en alguna articulació, però només si es fila molt prim. Potser l’instrument del Palau de la Música, amb un bon so però no especialment brillant, no hi ajudava. Volem pensar que aquesta obra, a les seves mans, està a punt d’assolir el grau de maduresa idoni per a un enregistrament que estaríem encantats d’incorporar a la nostra discoteca. El mateix es pot aplicar a les Goldberg, per cert.
La temporada vinent Alard serà un altre cop a Barcelona per retrobar-se amb un públic que ja endevinem fidel, i per ballar plegats les suites angleses i les franceses, a més d’una selecció d’El clave ben temperat, en dos concerts consecutius.
