Bach reviu a Barcelona

FESTIVAL BACHCELONA. DEL 25 AL 28 DE JULIOL DE 2013.

per Albert Torrens

El dia que es va presentar oficialment al públic el Bachcelona, el primer festival dedicat monogràficament a la música de J. S. Bach a la ciutat de Barcelona, algú va qualificar-lo d’“ingenuïtat meravellosa”. Algú altre va criticar-ne el títol, sens dubte originalíssim però mancat de propietats eufòniques, i encara d’altres es van encarregar de fer notar que la idea no era nova, sinó que ja fa temps que altres grans ciutats d’Europa l’han posada en pràctica. El que potser ningú no es va atrevir a vaticinar va ser l’èxit que havia de tenir la iniciativa. El temps i la gran quantitat de melòmans, en general, i bachians, en particular, de la capital catalana, s’han encarregat de mostrar-ho amb escreix.

El passat dijous, 25 de juliol, la catedral de Barcelona es va omplir de gom a gom per sentir el concert inaugural, la primera de deu activitats –perquè el Festival no només ha inclòs concerts, sinó també conferències i propostes de tota mena– que s’han concentrat, de vegades amb freqüència excessiva, en només quatre dies del calendari. A la seu barcelonina, l’organista Juan de la Rubia va protagonitzar un concert que tenia l’al·licient –si l’audició hagués estat un esdeveniment esportiu, en diríem el “morbo”– d’emular una de les facetes més virtuoses de Bach: l’art de la improvisació, un requisit de tot intèrpret barroc, tal com s’encarregaven de destacar les notes del programa de mà. Després d’una primera part dedicada monogràficament –com no podia ser altrament– a una selecció d’obres bachianes, la segona va consistir en una demostració d’aquesta habilitat extrapolada als nostres dies. És a dir: els temes sobre els quals De la Rubia va improvisar van ser els que els mateixos assistents al concert havien proposat tot escrivint-los en el paper pautat que se’ls va facilitar i que posteriorment l’organista va escollir a l’atzar. Entre les seleccionades, melodies tan conegudes com el Moltes felicitats, El cant dels ocells o un fragment de la Música per als reials focs d’artifici de Händel, que De la Rubia va harmonitzar, fugar i fins i tot combinar entre si de manera espontània. Tota una demostració artística de primer ordre que el públic va aplaudir amb entusiasme després d’haver pogut veure de prop l’intèrpret a través d’un circuit tancat de televisió.

Molts dels assistents a aquest concert inaugural es van poder traslladar directament a la plaça de Sant Felip Neri, molt a prop de la catedral, per veure-hi la pel·lícula El silenci abans de Bach en companyia del director, el cineasta Pere Portabella. Molts d’altres, segurament, també van treure el nas a alguna de les activitats de l’endemà. A les 12 del migdia, l’Ateneu Barcelonès va acollir l’acte de presentació de l’últim disc de la pianista Eulàlia Solé, una autoedició d’una selecció de preludis i fugues d’El clavecí ben temprat. La pianista barcelonina, que fa anys que sent un amor desmesurat per la música de Bach i que pràcticament no interpreta cap altre autor en aquesta etapa de la seva carrera, ha enregistrat una selecció de les peces basades en les tonalitats que en notació germànica componen el nom B-A-C-H, i en va oferir una petita mostra als presents: les interpretacions de Solé continuen tenint aquella màgica capacitat d’abstracció que sembla fer aturar el temps des del primer moment que acaricia el teclat.

Tant la tarda d’aquell divendres com la de l’endemà, dissabte, van estar farcides de propostes musicals gràcies al Bachcelona, que ha volgut oferir una visió de la música bachiana des d’un ventall d’òptiques al més ampli i variat possible. Així, la petita però acollidora església de Sant Pau del Camp va ser l’escenari on es van succeir les actuacions d’un petit conjunt de cambra i del Cor BZM. El reduït conjunt coral nascut l’any 2011 per assegurar la bona marxa del projecte participatiu “Bach zum mitsingen” –del qual s’ha gestat el Bachcelona– va oferir una selecció de motets a cappella –tot i que, en realitat, els va acompanyar Daniel Tarrida amb el continu–, tant de J. S. Bach com d’altres músics de la seva família i de compositors catalans contemporanis del músic d’Eisenach –concretament, Francesc Valls i el pare Antoni Soler. El programa de mà ja avançava que aquest diàleg entre la música barroca alemanya i la catalana resultava “certament interessant i revelador” i, sens dubte, el concert va deixar en evidència l’enorme distància estilística que separava, llavors i ara, la praxi musical en latituds tan diverses.

La recta final del Festival la va protagonitzar la Cantata núm. 105, corresponent al novè diumenge després de la Trinitat, l’escollida pels organitzadors per ser interpretada de manera participativa i en el doble format habitual: l’audició de dissabte al vespre –en una església de Santa Maria del Mar plena a vessar però convertida en un autèntic forn en un dels caps de setmana més calorosos de l’any– i la de diumenge al migdia, en el marc de la litúrgia. Aquest cop l’activitat va comptar, però, amb un magnífic preludi –una conferència explicativa de Joan Vives, brillant especialista com sempre, al Museu d’Història de Barcelona, a la qual molta gent no va poder accedir, sembla que per una manca de previsió– i amb l’interludi jazzístic de dissabte a la nit a càrrec de Mireia Farrés, Llibert Fortuny i Manel Camp al Petit Palau del Palau de la Música.

Totes les activitats del Festival van ser presentades amb un embolcall atractiu, que ha fet omnipresent el logotip en bosses i samarretes, mentre que les qüestions logístiques van ser resoltes per un estol de voluntaris i, és clar, la implicació màxima dels seus impulsors, Pau Jorquera i Daniel Tarrida, que ja tenen idees per a una segona edició del certamen que igualarà o superarà l’excel·lent nivell d’aquesta primera. Bachcelona ha arrencat, sens dubte, amb bon peu i millors perspectives. Enhorabona!