FESTIVAL DE PASQUA DE PERALADA. Stabat mater. Maëlys Robinne, Lara Morger. Bachcelona Consort. Daniel Tarrida, orgue i direcció. J.S. Bach: fragments de Christ lag in Todesbanden BWV 4, Oratori de Pasqua BWV 249, Der Himmel lacht! Die Erde jubiliert BWV 31. Tilge, Höchster, meine Sünden BWV 1083. ESGLÉSIA DEL CARME (PERALADA). 29 DE MARÇ DE 2024.
En el seu debut al Festival de Pasqua de Peralada, Bachcelona va proposar l’encertat descobriment, per a molts, de la cantata Tilge, Höchster, meine Sünden BWV 1083, resultant de l’adaptació per part de Bach del cèlebre Stabat mater de Giovanni Battista Pergolesi.
Conceptualment, la sola existència d’aquesta partitura atresora, ja d’entrada, múltiples significats. D’una banda, perquè demostra tant l’àmplia i ràpida circulació d’aquesta música com l’interès de Bach en la producció del que, per a ell, eren les joves generacions. De l’altra, confirma l’excel·lència bachiana en l’art de la paròdia en combinar l’instint per una partitura exitosa amb l’elecció d’un text adequat a una doctrina que no contempla el culte a la Verge. A més d’un oient melòman, l’efecte li devia recordar -salvant les distàncies temporals i estilístiques, entre d’altres- el del Messies de Händel versionat per Mozart que el Liceu ha ofert aquest mes de març.
La soprano Maëlys Robinne i la contralt Lara Morger -receptores de la Salvat Beca Bach els anys 2023 i 2021, respectivament-, acompanyades pels cinc integrants del Bachcelona Consort en aquesta producció, van desgranar un rere l’altre els deliciosos números de l’obra amb excel·lent compenetració, no tan sols pel que fa a l’exactitud metronòmica sinó també a un sentit general d’afinitat musical.
Les joves cantants van mostrar alhora bellesa vocal, adequació estilística i un treball profund, al costat de la resta de músics, per oferir una lectura acurada, sense deixar de ser personal, d’un programa que il·lustrava l’essència de la música de cambra. En el conjunt instrumental, va destacar de manera natural la part de viola afegida per Bach que va assumir, amb responsabilitat, Mau Ziemkiewicz.
La primera part del programa, feta d’extractes d’altres obres bachianes per al Diumenge de Pasqua, no va ser tan reeixida. Precisament la condició d’inici del concert -amb intèrprets i públic encara freds-, sumada a l’estructura de fragments molt breus que va provocar dubtes a l’hora d’aplaudir i a les excessives i dilatades afinacions dels instruments, va fer que la vetllada trigués a agafar velocitat de creuer.
També s’hi va trobar a faltar una paleta sonora més àmplia que s’hauria pogut aconseguir amb pocs efectius més: tan sols dues veus masculines haurien estat suficients per poder interpretar, per exemple, els corals seleccionats en la versió harmonitzada a quatre veus, tal com apareixen en les cantates. Sortosament, l’oboè de Katy Elkin va aportar una certa varietat a l’ària compartida amb la soprano de la Cantata número 31.
Imatge destacada: (c) Toti Ferrer.
