BACHCELONA. Josep Garcia, piano. Sebastian Küchler-Blessing, orgue. Mirjam Plas, flauta. Maria Alonso, piano. Maria Pujades, soprano. Dida Castro, contralt. Jorge Navarro, tenor. Vincent de Soomer, baix. Obres de J. S. Bach. DIVERSOS ESPAIS DE BARCELONA. 27 i 28 DE JULIOL DE 2015.
Per Mercedes Conde Pons
Sens dubte, el mèrit principal que té el festival Bachcelona és haver detectat entre el públic musical de Barcelona les ànsies per trobar una oferta musical àmplia pel que fa a la música del compositor alemany del Barroc J. S. Bach, més enllà de les típiques Passions i les immortals Variacions Goldberg. La confluència de la creació de l’Associació Bach zum Mitsingen amb la presa de posició d’institucions com el Palau de la Música Catalana o L’Auditori en la tasca d’apaivagar la fam de Bach que hi havia a Barcelona ha permès que ara sigui possible escoltar també amb assiduïtat obres com la Missa en Si menor, la seva extensa obra per a teclat, les Sonates i Partites per a violí i l’extens catàleg de cantates que el Kantor de Leipzig va escriure durant els seus anys a la Thomaskirche.
La gran troballa de l’Associació Bach zum Mitsingen és aquest Bachcelona, és a dir, un festival d’estiu a Barcelona entorn de la música de Bach, que el 2015 ja arriba a la tercera edició. Un festival que, sense necessitat d’aplegar els intèrprets de més anomenada del panorama internacional, ha aconseguit omplir els diversos espais –alguns més grans que d’altres– escollits per a la diversitat de propostes, algunes de molt originals.
Després de gaudir de la presència de Ton Koopman com a padrí del festival en dos concerts a finals de la setmana passada –ressenyats per Xavier Chavarria–, la setmana s’inicià aquest dilluns amb la proposta batejada com a “Bach domèstic”. Una invitació suggeridora per escoltar un concert d’un jove talent dins una “anònima” casa particular del barri antic de Barcelona precedia una experiència que s’augurava –amb el desconeixement inicial– especial. Com així va ser. Si el cap de setmana la família Bohigas –patrona del festival– obria les portes de casa seva a la plaça Reial per escoltar un recital íntim amb la violoncel·lista Clara Pouvreau, dilluns passat era Benedetta Tagliabue –vídua de l’arquitecte Enric Miralles– qui obria les del seu pis al barri del Born i deixava el seu piano perquè el jove pianista Josep Garcia oferís un compromès recital consistent en la Suite anglesa, BWV 808, l’Aria Variata, BWV 989 i el Concert italià, BWV 971. Josep Garcia va demostrar una admirable permeabilitat interpretativa: precís en el virtuosisme de la Suite anglesa i madur en l’evolució que va donar a cada variació de la difícil i coneguda Aria Variata, com també al famós Concert italià. El pianista de Sant Just Desvern va culminar l’intens recital amb una de les peces més conegudes de l’àlbum d’Anna Magdalena Bach, en honor dels seus joveníssims alumnes, presents al recital, als quals va fer una demostració que la base d’un bon intèrpret no radica en el virtuosisme tècnic sinó en la recerca, des de l’inici, de l’expressió.
Tot seguit, i ben a prop de la bellíssima i viscuda casa de Benedetta Tagliabue, que ella mateixa va voler ensenyar als presents, tenia lloc el concert d’improvisació a l’orgue de la catedral de Barcelona, enguany amb la interpretació del jove alemany Sebastian Küchler-Blessing, organista de la catedral d’Essen. L’organista alemany va oferir un recital de lluïment, amb la Tocata i fuga en Fa major, BWV 540, la Canzona en Re menor, BWV 588 i la Partite diverse super “O Jesu, du edle Gabe”, BWV 768. L’organista va explorar els registres de l’orgue de la catedral amb una predilecció pels sons més brillants i impactants, en detriment, però, d’una lectura més íntima d’obres com la Canzona. A la segona part, l’organista va treballar en improvisació en estil barroc sobre diversos temes escollits d’una peixera amb temes suggerits pel públic, i culminà el concert amb una improvisació sobre el tema del Virolai i el popular Quan les oques van al camp, en una improvisació més aviat propera a l’estil de César Franck i Liszt que no pas de Bach.
El darrer dia del festival permeté gaudir de la projecció de la pel·lícula de F. W. Murnau Sunrise (Albada) de l’any 1927, amb la banda sonora en directe amb música de Bach interpretada per la flautista Mirjam Plas i la pianista Maria Alonso. Clàssics del cinema com aquest, de factura impecable en el seu context i absolutament deliciosa vista amb ulls moderns, no poden menys que casar bé amb un altre tipus de clàssic com és, en aquest cas, Johann Sebastian Bach. Les intèrprets van escollir fragments a duo però també en solitari, principalment sonates per a traverso i teclat i nombrosos fragments del primer volum d’El clave ben temperat, i si bé la interpretació no va tenir la netedat i pulcritud que demana aquesta música, sí que es pot dir que, en línies generals, la tria i plasmació dels ritmes i climes de la pel·lícula van estar força ben copsats.
Ja al vespre, una humida i calorosa capella de l’Esperança va registrar el ple absolut per sentir els integrants de la Beca Bach interpretant àries de diverses cantates del compositor alemany, acompanyats per la formació barroca Le Tendre Amour. En aquesta ocasió, i després de l’accidentat concert (per causes extramusicals) que van oferir diumenge passat a causa de la tremenda xafogor que es registrava en aquesta capella sense ventilació, el concert va rutllar a la perfecció, i tant cantants com músics van oferir un gran concert. Magnífica veu la de la soprano Maria Pujades, de timbre rodó i homogeni, al servei d’àries íntimes com “Stein, der überalle Schätze” de la Cantata BWV 152 i molt suggeridora la del tenor Jorge Navarro, molt adient per a aquest repertori, com demostrà en àries com “Herr Jesu Christ, du höchstes Gut” de la Cantata BWV 113. Molt solvent la contralt catalana Dida Castro interpretant l’ària “Es ist vollbracht” de la Passió segons sant Joan, així com també el baix Vincent De Soomer, que substituïa el “becat” Fabio Lessuisse, absent en aquesta convocatòria.
El festival es clogué, ja en un ambient festiu, amb el tast de vins Bach al pati del Museu Frederic Marès i la participació del quartet vocal masculí The Hanfris Quartet, especialistes en estil Barber Shop, que s’atreviren amb un parell de versions de clàssics de Bach i delectaren el públic amb els enganxosos ritmes de swing de clàssics de Disney i Frank Sinatra o el brillant medley de pop-rock català arranjat per Gener Salicrú, un dels integrants del quartet.
Amb un gran èxit de convocatòria es clou, doncs, aquest tercer Bachcelona que combina diversitat de propostes i espais, amb el tractament per igual de l’extens repertori de J. S. Bach i un accent posat en els joves intèrprets locals i la proximitat entre públic i artistes. Tant de bo que no es perdi aquest esperit de proximitat i cura cap al món musical local, que és el que fa singular i únic aquest ja esperat festival d’estiu barceloní.
