Ibercamera. Orquestra de Cambra de Viena. Enrique Bagaría piano. Mireia Farrés, trompeta. Dir.: Eduardo Portal. Obres de Mozart, Neruda i Xostakóvitx. Palau de la Música. 16 de febrer de 2012.
Per Xavier Chavarria
Ibercamera té el saludable costum d’incorporar en alguns dels seus concerts joves intèrprets catalans i presentar-los al costat de formacions internacionals sòlides. Això permet visualitzar el talent que tenim a casa, tastar-lo en les millors condicions, donar-hi una difusió d’alt nivell i, en definitiva, redimir-nos d’aquesta espècie de complex congènit que ens porta a pensar que qualsevol cosa que vingui de fora serà millor. Però aquest concert no només va desmentir aquesta fal·làcia, sinó que li va donar la volta: els dos músics de casa van ser els que van estirar del carro en molts episodis del concert i els que van acabar donant-hi el plus de qualitat per sobre d’una orquestra francament irregular i d’un director amb bones idees però amb molta feina pel davant.
Efectivament, el pianista Enrique Bagaría i la trompetista Mireia Farrés van fer més pel concert que no pas l’Orquestra de Cambra de Viena, una formació amb tradició i pedigrí, però que sembla que passa per hores baixes. L’arxiconeguda Eine kleine Nachtmusik, K. 525 de Mozart amb què es va iniciar el concert va deixar a la intempèrie algunes mancances significatives en una formació que pretén ser de primer nivell: una corda poc refinada, tirant a vulgar, afinació tèrbola en alguns passatges, atacs poc ajustats, i evidents desequilibris rítmics, especialment al Minuet i a les sinuoses melodies de la Romança. No parlem de pífies escandaloses o insuportables, d’aquelles que empastifen el concert, sinó de detalls puntuals, venials segons de qui vénen; però les expectatives eren altes (“Viena” imposa), el cartell anunciava excel·lència i no n’hi va haver, ens vam quedar a mig camí. Van ser precisament els dos solistes de casa, en sengles concerts i finalment en duo, els que van donar les més grans satisfaccions de la vetllada, perquè tampoc el jove director de Burgos Eduardo Portal (amb debuts internacionals de cert compromís durant els propers mesos) no va aportar gran cosa: proposava idees musicals interessants i va demanar un fraseig coherent i vitalista a través d’un gest clar i eloqüent, però de vegades la seva vehemència trastocava la fragilitat d’aquestes obres, en què amb menys es pot dir més.
Mozart demana essència, concreció i contenció; exactament la que va assolir Enrique Bagaría tocant la part de solista del Concert per a piano i orquestra núm. 9, “Jeunehomme”, K. 271 de Mozart: va ser una lliçó de mestria, de saviesa i de maduresa. Bagaría està assolint els últims temps un nivell interpretatiu excepcional, s’està revelant com un artista sensible que agermana una tècnica brillant i sòlida (claredat de toc, precisió en l’articulació, transparència de línies…) amb una comprensió diàfana de la música que toca. El seu Mozart va navegar en l’atmosfera idònia des de la primera nota, en l’esperit just, sublimat en un moviment lent (autèntica prova de foc), reposat però ple de tensió, amb el respir adequat però viu, tendre i de bon gust. El Mozart de Bagaría va ser, sens dubte, el millor de la vetllada.
I la trompetista Mireia Farrés no es va quedar enrere. Des del seu faristol a l’OBC ja ens té acostumats a intervencions estel·lars que deixen bocabadats fins i tot els directors convidats. Ella ha mostrat a tothom i millor que ningú fins a quin punt pot ser vellutat, suau i dolç el so d’una trompeta, equilibrat i homogeni en tot el seu registre, foragitant estridències i amb una precisió extraordinària. Senzillament deliciós. Tot i no ser una obra especialment inspirada (tal com insinuaven les notes del programa de mà, tenia un aire francament sospitós d’adolescència mozartiana) el Concert per a trompeta i orquestra de cordes en Mi bemoll major de Johann Baptist Georg Neruda (1707-1780) li va permetre exhibir totes aquestes habilitats, agombolada amb polida discreció per una orquestra que s’anava entonant a mesura que avançava el concert, i amb qui ens vam acabar reconciliant al sarcàstic i juganer Concert per a piano, trompeta i orquestra de cordes, op. 35 de Dmitri Xostakóvitx, correctament travat per Eduardo Portal però descaradament liderat per un Bagaría excels i una Farrés eficaç, dos orgulls musicals del país que encara no han tocat sostre i a qui pronostiquem molts moments de glòria.
