LA BALADA D’EN SOLÉ SUGRANYES de Jaume Ayats. Martí Brufau, Sebastià Bardolet, Miguel Gómez, Oriol Mallart, Heura Gaya i Iris Gayete, veus. Cati Reus, violí. Iu Boixader, contrabaix. Carles Belda, acordió diatònic. Núria Andorrà, percussions. TEATRE CONSERVATORI DE MANRESA. 8 D’OCTUBRE DE 2022.
En un dels actes de la vint-i-cinquena Fira Mediterrània de Manresa, el Teatre del Conservatori de la ciutat va acollir l’estrena de l’òpera La balada d’en Solé Sugranyes, del professor, etnomusicòleg i director del Museu de la Música de Barcelona entre el 2012 i el 2020, Jaume Ayats (Vic, 1960). Definida per ell mateix com una ballad-opera per la seva analogia constitutiva com a òpera de cançons, presenta diverses situacions sense una continuïtat estrictament lineal i amb alguna el·lipsi, a partir de catorze escenes que prenen catorze músiques diferents i amb catorze textos diferents adaptats pel propi Ayats. No obstant això, sí que hi ha un arc de conjunt a partir del qual reivindica la lluita cívica i social contra la injustícia prenent com a pretext la figura i mort de l’anarquista Oriol Solé Sugranyes (1948-1976). Solé Sugranyes, membre del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), juntament amb Salvador Puig Antich (executat l’any 1974 pel règim franquista). L’any anterior havia atracat una entitat bancària a la Cerdanya i va ser detingut poc després. Un cop jutjat el van traslladar a la presó de Segòvia, d’on va fugir el 1976 amb una colla de companys bascos de l’organització terrorista ETA. L’endemà moria abatut per un tret de la Guàrdia Civil quan era a punt de creuar la frontera, al bosc de Sorogain, al Pirineu de Navarra.
Sense la voluntat d’oferir una vessant folklòrica, Ayats musicalment juga a partir de models tradicionals sotmesos a variacions i la manipulació d’estructures, ritmes i notes assolint una fusió atractiva de les sis veus –majoritàriament a cappella–, on tots els personatges fan evolucionar l’obra de manera conjunta, amb solos puntuals, emulant la funcionalitat del cor grec a la tragèdia grega en la combinació de quatre veus masculines i dues de femenines (Martí Brufau, Sebastià Bardolet, Miguel Gómez, Oriol Mallart, Heura Gaya i Iris Gayete). Tant en les intervencions individuals com en grup, els sis solistes van convèncer responent a l’altura de les exigències de les peces, especialment en la combinació textural i tímbrica. La vessant instrumental era conduïda per un quartet format per un violí (Cati Reus), un contrabaix (Iu Boixader), un acordió diatònic (Carles Belda) i percussions –una txalaparta amb elements de marimba expressament preparats per a l’ocasió– (Núria Andorrà), que ofereixen interludis entre tonades amb la funció dramatúrgica d’enllaçar els diferents episodis. Totes, amb recursos d’un minimalisme amarat de tímbrica folk i riquesa de colors que en cap cas queia en el tedi o l’excés al llarg de l’hora de durada.
La dramatúrgia d’Iban Beltran i l’escenografia d’Eudald Ferré presentava austeritat i esquematisme amb pocs elements en un espai escènic únic on la llum sustentava la creació d’ambients i on els personatges progressivament van construir el bosc de Sorogain. En aquest sentit, cal destacar dues situacions ben assolides i molt representatives. D’una banda, el ball amb l’escena de tortures, en què la música festiva accentuava el punt macabre i violent. De l’altra, l’intermedi després de “Les corrandes del camió”, en què els intèrprets trencaven la quarta paret escènica i es dirigien al públic amb unes corrandes que recuperaven l’esperit d’improvisació a partir de les paraules suggerides per aquest. Sens dubte, un cop d’efecte inesperat, un punt arriscat i eficaç, sobretot, quan la deriva de l’enginy de Carles Belda disparava contra l’actualitat política en una doble lectura: el paral·lelisme de la repressió política entre l’època de l’obra i l’actual. No obstant això i sense que aplicar-la deixés desnerida la qualitat del so com acostuma a passar en l’àmbit de la clàssica, és discutible la necessitat d’amplificació per a les veus.
En conjunt, aquest és un bon espectacle-denúncia fruit d’un significatiu treball musicològic, ben adaptat i que també pretén donar a conèixer el gènere a nou públic promovent la consciència social. Hi ha entesa entre escena, música, text i la dramatúrgia conseqüent. Per això, aquestes balades mereixerien circular pel territori català aprofitant el petit format i els presumiblement reduïts costos econòmics. De fet, s’havia estrenat a Vic el 30 de setembre i retornarà als escenaris el febrer del 2023 pel festival Tradicionàrius a Barcelona. A Manresa, a més, i és simptomàtic de la respectabilitat de la iniciativa i del seu autor, s’hi van congregar diverses personalitats musicals (tant investigadors i docents com directors d’orquestra catalans i altres músics) de les que no s’exhibeixen als grans esdeveniments, sinó de les que es troben en àmbits acadèmics i cites de vertader interès musical, sovint desaparellat del caràcter mediàtic dels nostres circuits.
Per cert, el programa de mà contenia els cantables, però sense la més mínima indicació dels músics i intèrprets damunt l’escenari. En aquest sentit, no és l’única màcula a la, d’altra banda, interessant i meritòria Fira Mediterrània de Manresa: l’acreditació de la premsa a través d’una base de dades i uns formularis poc àgils va ser una tramitació feixuga i incòmoda.
Imatge destacada: (c) Sara Guasteví.
