DON’T MIND. Josep-Maria Balanyà, piano. JAMBOREE. 6 DE MARÇ DE 2016.
Per Mila Rodríguez Medina
Josep-Maria Balanyà, un dels improvisadors catalans més reconeguts internacionalment, ha publicat recentment el seu darrer disc, Don’t mind, un recull de vuit temes on explora una vegada més les fronteres sonores del piano. El disc ha estat produït en col·laboració amb Ràdio Bremen a càrrec de Renate Wolter-Seevers, responsable d’enregistraments excel·lents procedents de la ràdio alemanya. Balanyà es troba actualment en plena maduresa creativa, amb la definició precisa d’un estil propi i a la vegada amb la llibertat i les sinergies característiques d’un artista que entén el viatge i la internacionalitat com a bases de la seva creació, però sempre tornant a casa. De fet, aquesta va ser una de les primeres parades de la presentació en directe del disc, amb dues sessions a la Sala Jamboree de Barcelona.
El pianista, establert entre Brussel·les i Barcelona, tracta el piano no com a instrument musical en un sentit tradicional, sinó més aviat com a objecte productor de sons. “Deixa que les peces parlin lliurement, prescindeix d’idees preconcebudes sobre el que és o no és la música o el so d’un piano”, tal com ell mateix defineix la seva obra. D’aquesta manera, Balanyà manipula les cordes amb diferents objectes o fa servir baquetes per percudir l’instrument, mentre que suposen una reduïda part del seu concert els moments més tradicionals d’interpretació al piano. De fet, paradoxalment són aquests els moments menys interessants del seu directe, en contraposició amb el magnetisme del seu procés, gairebé catàrtic, a la recerca de sons inesperats procedents del piano.
Per a aquells que no l’hagin vist mai en directe, els inicis de les seves sessions improvisades són hipnòtics i així es va mostrar en el directe a la seva ciutat. L’activitat de Balanyà davant del piano és incessant, gairebé hiperactiva pel que fa a l’exploració dels materials de l’instrument més enllà de les tecles. Suposa l’aparició constant de textures, sense lloc per acomodar-se o distreure’s, en un contrapunt molt interessant amb la senzilla escolta d’un disc. Al llarg del seu directe, però, es dóna una pèrdua d’intensitat quan aquesta exploració se centra en una recerca més melòdica des del teclat; l’originalitat de Balanyà es dilueix. El pianista es troba en un punt de la seva carrera en què sembla haver traspassat el concepte del piano i és d’aquesta manera com l’èxtasi interpretatiu arriba davant de la seva utilització de l’instrument com a generador indefinit de sons. Com assegura el mateix Balanyà, el seu quefer artístic es mou en un món de trànsit que condueix a la catarsi. Noves formes de veure, i entendre, el piano.
