IBERCAMERA. Orquestra Simfònica de Bamberg. Christian Blackshaw, piano. Jonathan Nott, director. Obres de Mozart i Beethoven. L’AUDITORI. 14 D’OCTUBRE DE 2015.
Per Xavier Chavarria
La trenta-dosena temporada d’Ibercamera ha començat amb molt bon peu. La Sala Pau Casals de l’Auditori de Barcelona va ser l’escenari d’un concert molt agradable i satisfactori, d’aquells que deixen un somriure de consens en públics de tota mena, des dels sibarites i exigents fins als hedonistes que vénen a lluir i a passar l’estona. Un programa de llaminadures, una orquestra molt eficient –l’Orquestra Simfònica de Bamberg–, un director hàbil i vistós –Jonathan Nott– i un solista convincent –el pianista Christian Blackshaw– van ser els ingredients d’un còctel que va seduir des del primer glop: l’obertura Egmont de Ludwig van Beethoven, que l’orquestra va fer volar rutilant i vigorosa, va ser l’auguri d’un àpat musical exquisit. La primera intervenció de la corda, sedosa i molsuda, ja va fer obrir ulls i orelles a tothom; i el formidable crescendo de la segona pàgina, contundent però equilibrat, va ser tota una declaració de principis sonors d’una de les millors orquestres actuals, i del director que l’ha acaronada durant quinze anys i en més de sis-cents concerts. Efectivament, l’Orquestra Simfònica de Bamberg és un instrument molt eficaç, una autèntica màquina de fer música que voreja la perfecció. Disciplinada, precisa, versàtil i flexible, deliciosament atenta als gestos i intencions dels seu director, Jonathan Nott; que es passeja per un ampli espectre dinàmic amb gran naturalitat i amb un equilibri entre seccions prodigiós. Un formació compacta, de so net, polit, diàfan, d’aquells que permeten sentir intervencions i detalls de les obres que mai no havies percebut abans, aquells raconets de la partitura, entrades discretes, contrapunts, efectes tímbrics que habitualment passen desapercebuts (fins i tot en els enregistraments!) ofegats pel magma sonor. Aquí tot és transparent, diàfan; la Simfònica de Bamberg és una d’aquelles comptadíssimes orquestres que quan toca et fan sentir la música de manera diferent, et descobreix secrets i detalls de l’obra inèdits i absolutament deliciosos. I així sí que val la pena escoltar per enèsima vegada la Pastoral de Beethoven, o el Vintè Concert per a piano de Mozart, perquè fan olor de nou i hi fan sonar coses inaudites i sorprenents. Sentir aquesta orquestra va ser el millor regal de la vetllada, tot un plaer.
I amb un vehicle com aquest acompanyant-lo, el pianista anglès Christian Blackshaw va poder exhibir en condicions immillorables la pulcritud de so i la pulsació delicada que el caracteritzen tocant el Concert per a piano i orquestra núm. 20 de Mozart, amb la complicitat de Jonathan Nott, que en va fer una lectura tranquil·la i continguda. No obstant això, Blackshaw –que no inclouríem entre l’aristocràcia mundial del piano– es va acabar posant el públic a la butxaca gràcies al bis que li van demanar uns aplaudiments menys efusius del que es mereixia: un Impromptu de Schubert delicat i deliciós.
La Simfònica de Bamberg va arrodonir la festa amb una esplèndida versió de la Simfonia núm. 6, “Pastoral” de Beethoven, dirigida amb gest segur i expressiu (i de memòria) per Jonathan Nott, i que va ratificar totes les qualitats d’aquest “exèrcit de generals”: noblesa de so, naturalitat en el fraseig, equilibri entre seccions, precisió prussiana i uns solistes de primera. El so és poderós, però no gens espès: els forte són generosos però airosos i convincents, guanyen per seducció i no pas per força; i els piano són pura subtilesa. L’obertura de Le nozze di Figaro de Mozart, electritzant però cal·ligràfica, va ser la traca final d’un concert esplèndid.
Vist i escoltat tot això, no ens queda altra cosa que recomanar-vos ferventment qualsevol actuació d’aquesta orquestra bavaresa, toqui el que toqui, i demanar a Ibercamera que no deixi mai de convidar-la.
