PALAU 100. Royal Philharmonic Orchestra. Orfeó Català. Cor de Cambra del Palau. Nicole Cabell, soprano. Dir.: Charles Dutoit. Poulenc: Gloria. Ravel: Daphnis et Chloé. PALAU DE LA MÚSICA. 4 D’ABRIL DE 2014.
Per Xavier Chavarria
Amb només sis dies de diferència, la ciutat de Barcelona ha tingut dos concerts formidables, tots dos del cicle Palau 100, que per uns instants ens han fet viure a la divisió d’honor musical a nivell europeu. Charles Dutoit ha dirigit el seu flamant “Fórmula 1”, la Royal Philharmonic londinenca, i Dudamel s’ha exhibit amb la colossal Simfònica de la Ràdio Bavaresa, dos instruments estratosfèrics que, més enllà dels moments de “nirvana” musical que ens han fet viure, també ens han recordat la crua realitat musical autòctona. Una feliç coincidència de concerts que ara per ara no passa de ser un miratge enmig de la mediocritat que està infectant el nostre món musical, víctima de la migradesa de mitjans, però també de l’enquistament de les propostes, de la falta d’imaginació, de la fuga de talents i de l’anèmia qualitativa endèmica que pateix la nostra flota musical: ara mateix no tenim ni una sola formació (i encara menys una batuta) que s’acosti al nivell d’aquests cuirassats orquestrals.
I com que tampoc no s’espera cap millorament substancial de la situació a curt termini (aquestes coses s’han de coure a foc lent, i requereixen temps, inversió i responsables lúcids), doncs ens consolarem amb les joies que ens van portant cicles com Palau 100, que ja ens ha avançat que continuarà estimulant els melòmans d’aquestes latituds la temporada que ve amb una programació, si és possible, encara millor que l’actual. I no puc evitar pensar en la càustica sentència de Miguel de Unamuno: “!Que inventen ellos!”
Tanmateix, no podem negligir la meritòria i significativa aportació autòctona al concert que comentem, el primer dels dos esmentats, amb les veus de l’Orfeó Català i del Cor de Cambra del Palau, que es van unir a la Royal Philarmonic Orchestra per oferir dos grans retaules simfonicocorals d’autors francesos del segle passat. A la primera part, hi va sonar el Gloria de Francis Poulenc, una obra amarada de cap a peus d’aquella ironia particular i subtil, entre surrealista i naïf, tan pròpia del compositor parisenc, que l’impulsa a trastocar ritmes, alterar prosòdies, a jugar amb els timbres de l’orquestra i fer-ne còmplices les veus, i que ens fa dubtar fins i tot de l’esperit devocional i de la religiositat, tant de l’obra com del seu autor. Una obra, no obstant això, brillant i vigorosa, sorprenent i agradable, que atorga un marcat protagonisme al cor i a la soprano solista, i intervencions de certa exigència a diversos instruments de l’orquestra. Els cors del Palau van cantar amb eficàcia, amatents al gest precís –i un pèl mecànic– de Charles Dutoit (un veterà de setanta-set anys en plena forma) i ben equilibrats amb el so que demanava a l’orquestra, contingut però elèctric. La soprano Nicole Cabell va mostrar una veu sinuosa, elàstica, de timbre càlid però poc connectada amb la versió proposada per Dutoit, que tampoc no la guiava gaire (un divorci explicitat des del primer minut del concert, quan Dutoit es va oblidar d’acompanyar la soprano en sortir a l’escenari).
L’orquestra va créixer substancialment a la segona part, en els paisatges acolorits i les sonoritats seductores que Ravel aboca al poema coreogràfic Daphnis et Chloé, en la seva versió íntegra d’una hora de durada. Aquí el cor és tractat com un instrument més, amb efectes sonors i vocalitzacions discretes però significatives que aporten un timbre oníric molt evocador. Dutoit va agafar les regnes amb més força i l’orquestra, aleshores amb un major marge de lluïment, es va sentir més còmoda i ens va mostrar tot el seu arsenal sonor, amb solistes de gran categoria, una homogeneïtat de seccions admirable, un ampli ventall dinàmic i una enorme flexibilitat rítmica. Tant l’obra de Ravel com la versió de Dutoit van ser un regal per als sentits.
