CICLO DE MIÉRCOLES. Polifonías nórdicas. Barcelona Ars Nova. Mireia Barrera, direcció. Obres de Sibelius, Grieg, Kodály, Carlstedt, Sandström, Rautavaara, Stravinsky, Lidholm, Nystedt, Tormis. FUNDACIÓN JUAN MARCH (MADRID). 10 DE MAIG DE 2023.
Amb el seu singularíssim instint per la programació, la Fundació Juan March de Madrid va convidar el cor Barcelona Ars Nova a oferir el primer dels tres concerts d’un cicle de polifonies nòrdiques que té lloc aquest mes de maig.
No cal dir que el repte era majúscul, ja d’entrada, pel que significa la sola preparació d’un programa d’obres, en general, molt desconegudes -de ben segur, era la primera vegada que molts dels cantants les interpretaven i que la directora les dirigia-; més encara si tenim en compte que Barcelona Ars Nova dedica el gruix de la seva activitat a un repertori molt diferent d’aquest: recordem que es tracta del conjunt creat el 2012 dins del projecte Misses Polifòniques a Barcelona per a la interpretació, sobretot, de polifonia religiosa d’entre els segles XV i XVII.
La formació, doncs, va sortir literalment de la zona de confort per oferir una selecció de fins a deu compositors diferents -el programa era especialment extens per adaptar-se als requeriments de la transmissió radiofònica que se’n feia en directe- davant d’una audiència nova i, el que és més important, en una sala d’acústica extremadament seca.
Des del primer acord del concert, el magnífic auditori del carrer Castelló de Madrid va donar a entendre que no regalaria res als intèrprets. La fusta i els cortinatges es van encarregar d’emmudir qualsevol indici de ressonància i de transmetre al públic, amb transparent fidelitat, tot allò que anaven desgranant els dotze cantants dalt de l’escenari.
La fredor va ser màxima a la primera part, també per part del públic, que no va aplaudir cap intervenció fins que, seduït per la dificultat manifesta d’una partitura com la Missa in honorem Papae Ioannis Pauli II de Jan Carlstedt, algú no va poder reprimir un primer picar de mans que es va anar contagiant tímidament a la resta. També és cert, d’altra banda, que el programa començava amb obres molt breus i de poca entitat, en un crescendo que va culminar amb la Suite de Lorca d’Einojuhani Rautavaara, una de les poques obres que el públic podia reconèixer d’antuvi.
A la segona part, el cor va semblar sortir més relaxat i això es va transmetre, sens dubte, a l’empast i la qualitat sonora que, durant tot el concert, va lluir més la secció femenina que no pas la masculina. Després de dues de les poques peces sacres de Stravinsky -que probablement van ser les més properes al seu repertori natural-, van abordar la interpretació dels temibles Laudi d’Ingvar Lidholm -obra amb què s’examinen els cantants nòrdics, per la seva dificultat- i van originar un dels moments més preciosos de la vetllada amb els clusters generats a Immortal Bach de Knut Nystedt -la cèlebre deconstrucció d’un coral bachià, altre cop, programada amb relativa freqüència pels cors-. El concert va acabar amb dues peces de Veljo Tormis: Jaanilaul, interpretada amb els cantants embolcallant el públic, i Tornikell minu küllas, que es podria definir de petita cantata per a cor, campanes -tocades per la mateixa directora- i narradora -rol que va afrontar, amb escassa gràcia, la locutora Clara Sánchez-.
Bona nota, en definitiva, per a un concert en què el principal triomfador va ser el gest expressiu de Mireia Barrera. Estimulada per les circumstàncies, la directora catalana va desplegar un amplíssim catàleg de recursos capaços d’extreure dels cantants tot tipus de matisos: des de la subtilesa d’un xiuxiueig fins a l’energia més contundent.
