COR DE CAMBRA FRANCESC VALLS. Eulàlia Fantova, solista. Dir.: Pere Lluís Biosca. Cant de la Sibil·la. CATEDRAL DE BARCELONA. 24 DE DESEMBRE DE 2015.
Per Roberto Benito
Si hi ha una tradició que s’enllaça amb el passat i que barreja misteri, eclecticisme, religió i paganisme, a més d’apropar-nos a la foscor d’una pitonissa i a la dramatúrgia renaixentista, aquesta és el Cant de la Sibil·la. Aquesta petita cerimònia emmarcada en el pòrtic de la missa nocturna de Nadal i que també tradicionalment es cantava en la litúrgia del Divendres Sant ens endinsa en un submón de sinergies entre les religions politeistes de grecs i romans passades pel sedàs del cristianisme.
Aquest Nadal les sibil·les han alçat la seva veu a València, a les Balears i a Catalunya. En diferents catedrals, basíliques, monestirs i parròquies s’ha deixat sentir aquest missatge escatològic ple de figures dramàtiques. En alguns indrets per primera vegada i en d’altres, com és el cas de la catedral de Barcelona des de ja fa set anys, es recrea aquesta litúrgia amb alè renaixentista.
Amb una catedral plena de gom a gom, creients i turistes, i alguna representació política, com la presidenta del Parlament català, es va iniciar una processó per les naus i el cor de la Seu seguint el so de l’orgue i desfilant la Sibil·la ricament vestida i maquillada a l’estil del segle XVI espasa en mà. Una vegada feta la invocació del diaca i amb un motet magníficament cantat pel cor titular de la catedral es va proclamar “Al jorn del judici se pagarà nostre servici”, íncipit i antífona d’aquest cant d’origen medieval i que segons la tradició de la catedral barcelonina es va repetint amb diferents harmonitzacions polifòniques de diferents compositors del Renaixement.
Davant la prohibició eclesial a les dones de cantar a l’Església es va optar perquè fos un nen transvestit de dona qui interpretés aquesta peça en la majoria dels temples, excepte als convents femenins, on sí que era interpretat per una dona, com ha estat el cas a la catedral. La soprano Eulàlia Fantova ens va apropar amb la seva veu contundent de timbre vellutat i gran expressivitat aquest pregó ple de dramatisme, anunci de cataclismes i de finalització del món. Per la seva banda, el Cor de Cambra Francesc Valls en va suavitzar l’anunci amb les harmonitzacions de l’antífona de diversos compositors, com Cárceres, Alonso i algun altre compositor anònim, rescatats dels diversos cançoners –com el de Palacio, Gandia o el de l’Arxiu de l’Orfeó Català– amb una gran qualitat interpretativa.
D’altra banda, i com és habitual, l’última repetició de l’antífona era una estrena amb l’objectiu d’enriquir el patrimoni musical i actualitzar el missatge d’aquest text antic. El compositor belga Johan Dujick en va aportar una lectura més dissonant i repetitiva, tot accentuant el caràcter més terrible del text i incidint en la seva tensió. Felicitacions i agraïment per l’esforç de cantaires, director i clergat catedralici per dignificar aquesta part tan important que és la música en les celebracions cristianes seguint la gran tradició de la Seu barcelonina.
Més enllà de l’interès arqueològic o religiós cal reflexionar sobre el fet que tota una catedral s’ompli una mitjanit de festes per viure un moment de bellesa en què les diferents arts a manera d’òpera sacra es posen d’acord per elevar el to humà a una expressió que el transcendeix. Arquitectura, vestuari, moviment i sons es van donar la mà per recordar-nos la nostra finitud i la nostra set de bellesa. Bon Nadal i bones festes!
