FESTIVAL NITS DE CLÀSSICA. Musica Reservata de Barcelona. Obres de Desprez, Mouton i Magrané (estrena). CATEDRAL DE GIRONA. 11 DE JULIOL DE 2018.
Francis Scott Fitzgerald clou El gran Gatsby amb una frase memorable: “I així avancem, barques contra corrent, incessantment arrossegats cap al passat”. El final de la novel·la condensa en poques paraules la crítica a la pretesa sofisticació i la modernitat de l’alta societat novaiorquesa, fundada en les aparences, però que és víctima de les mateixes passions i ambicions que la resta de mortals. “So we beat on, boats against the current, borne back ceaselessly into the past”… Com a bona obra mestra, la sentència transcendeix fronteres temporals i físiques, i dimecres passat va ressonar a la catedral de Girona, si més no dins les parets interiors del crani de qui signa.
Ser compositor al segle XXI ja és anar a contracorrent per se. Joan Magrané ho sap prou, i a Twitter exhibeix sentit de l’humor publicant, de tant en tant, àudios de les seves obres amb l’etiqueta #NyigoNyigosMeus. Això és el que a molts els sembla la música actual: un nyigo-nyigo sense gaire solta ni volta. Ho han dit de molts dels compositors que avui són part indiscutible del cànon. Si això no fos suficient, s’esdevé que el senyor Magrané s’entesta a mirar enrere, molt enrere, per buscar la inspiració. La polifonia renaixentista n’és una de les fonts principals, i textos d’autors com Llull n’és una altra. Tenir inquietuds intel·lectuals al segle XXI és gairebé lluitar contra els elements.
Nedador a contracorrent, Magrané accepta, per acabar-ho d’adobar, l’encàrrec del director del Festival Nits de Clàssica de Girona, Víctor García de Gomar, d’estrenar una missa, amb el seu text en llatí i tot. Ho faran –gran encert!– en tres lliuraments, en tres anys consecutius, com si d’una sèrie de Netflix es tractés. Per a la primera temporada, que inclou els capítols del “Kyrie” i el “Gloria”, s’encomanen a Musica Reservata de Barcelona, grup vocal que porta un quart de segle aportant noves mirades a músiques de fa quatre-cents anys. Què pot sortir malament?
Bé, el cert és que podrien haver sortit malament moltes coses, i això és el que feia especialment atractiu el concert en què es van estrenar els dos primers fragments de la Missa a sis veus de Magrané. Però, ras i curt, l’experiment va anar molt bé. Encarregar i estrenar una obra d’aquestes característiques als nostres dies és probablement de les iniciatives més provocadores i arriscades que es poden concebre. Avui resulta molt més fàcil i còmode convidar un grup de renom internacional a interpretar com sempre les mateixes obres de sempre als mateixos espais de sempre amb l’esperança, com sempre, que la resposta del públic de sempre permeti tenir prou guanys per pagar el caixet, els vols i els hotels, cosa que, per cert, no s’aconsegueix sempre.
Arriscar és això, trencar motllos per deixar petjada, i en aquest cas la resposta va ser positiva. La catedral presentava una bona entrada, malgrat la pluja sobtada una hora escassa abans de començar, que devia fer enrere uns quants melòmans que van preferir no mullar-se. Musica Reservata de Barcelona va tenir l’encert de crear un embolcall idoni per a la Missa de Magrané: una selecció d’obres a l’entorn de la Verge escollides amb finíssim criteri d’entre la producció de Desprez i Mouton.
El diàleg entre unes partitures escrites als segles XV i XVI i l’estrena de l’obra de Magrané (nascut el 1988) va posar de manifest la bellesa incombustible de les primeres, alienes al pas del temps, i la validesa dels seus plantejaments als nostres dies, degudament filtrats per la creativitat del català. Magrané, com Desprez i Mouton, beu del gregorià, i de la llibertat que dona una època deslliurada del lligam de la tonalitat. Cap dels tres autors se sent encotillat per res més (i res menys!) que pel pes de la tradició i per l’espiritualitat que emana d’uns textos que conviden a la reflexió a qualsevol persona sensible, independentment de les creences religioses de cadascú.
La conducció de les veus en l’obra de Magrané, cridada a ser una de les fites del seu corpus, resulta en una obra agraïda tant per als intèrprets com per als oients, i és per això que no cal ser gaire agosarat per aventurar que té uns quants números per acabar formant part del repertori de més d’un cor de casa nostra i de fora. El compositor juga, com Desprez i Mouton, amb les textures del pentagrama per crear els diferents clímaxs i transmetre delicadament cada inflexió del text, des de les invocacions del “Kyrie” a la magnificència del “Gloria”. És, però, en aquesta part on trobem el treball més minuciós de Magrané. Els “Gloria” sempre són una prova de foc per als compositors, ja que el seu text, amb nombroses repeticions i una mètrica irregular, fa que sigui especialment difícil trobar-hi el desllorigador: no tothom n’ha sortit indemne. El compositor català exhibeix aquí una riquesa de recursos envejable, sense renunciar ni per un moment a la tradició esmentada. Cada veu presenta una línia melòdica exquisida, però que només assoleix un significat complet quan és posada en relació amb les altres.
El record als polifonistes del Renaixement i el primer Barroc hi és inequívocament present, però també hi trobem trets del més profà dels Gesualdos, amb un ús preciós del cromatisme i la dissonància. Així, mentre que al “Kyrie” partim d’un uníson que va progressant fins a arribar al màxim eixamplament de les tessitures per tornar a recollir-se en un Re entonat per totes les veus, al “Gloria” trobem un ús profús del recurs d’iniciar alguns dels versos partint de les veus greus per anar incorporant-hi les més agudes progressivament, i a l’inrevés. Un recurs que s’abeura en les fonts del contrapunt més antic, però que segueix sent perfectament vàlid i, sobretot, efectiu. Això, combinat amb la llibertat amb què Magrané escomet la presentació del text, ens porta a una experiència acústica que és pur gaudi: no es tracta de traduir en música les paraules, sinó de reflectir-ne el sentit. Aquest procediment dona lloc a moments tan bells com l’instant en què les sopranos es queden entonant el “Tu solus Altissimus” amb notes cada cop més agudes i més llargues, mentre l’altus ja enfila el “Cum Sancto Spiritu in gloria Dei Patris” i els tenors i el baix van repetint la invocació “Iesu Christe”.
Pel que fa a la interpretació, de Musica Reservata no es pot dir sinó que van fer una exhibició de domini del repertori que tant han treballat al llarg dels seus vint-i-cinc anys d’existència i que es van mostrar francament còmodes amb l’obra de Magrané, com ho estan habitualment amb altres autors contemporanis. El resultat de conjunt va ser de bona qualitat. És cert que amb el pas del temps algunes de les veus que el formen han madurat d’una manera diferent de les altres, però aquest lleuger desajust queda compensat amb escreix per l’experiència i la bona entesa musical dels vuit cantants que a Girona van pujar a l’escenari.
Així doncs, només queda saludar gratament l’estrena d’aquesta primera temporada de la Missa de Magrané i esperar-ne delerosos els dos propers lliuraments, el 2019 i el 2020. I desitjar que seguim així, avançant contra corrent, incessantment arrossegats cap a les músiques que ens fascinen, siguin de l’època que siguin.
Imatge destacada: Musica Reservata de Barcelona (foto d’arxiu)
