INTÈRPRETS CATALANS. Ramon Bassal, violoncel. Camila Köhnen, piano. Obres de Rachmàninov, Schumann, Fauré i Cassadó. PETIT PALAU. 17 DE SETEMBRE DE 2015.
Per Lluís Trullén
Amb un Petit Palau que presentava un ple absolut, el violoncel·lista Ramon Bassal acompanyat per Camila Köhnen van oferir un recital amb obres de la plenitud del XIX de Schumann i Fauré emmarcades per dues grans composicions ja del segle XX, de Rachmàninov i Cassadó. Partitures que malgrat pertànyer a quatre autors d’orígens geogràfics i escoles diferents, totes són hereves d’un llenguatge romàntic i expressen l’estil inequívoc de cadascun dels compositors.
El concert va ser dedicat a la memòria d’Alfredo Bassal i Riera –oncle del violoncel·lista–, que fou membre de la Junta Directiva de l’Associació Orfeó Català i del Patronat de la Fundació, traspassat el juliol de 2014, i va estar precedit per unes sentides paraules de record a càrrec de la presidenta del Palau de la Música, Mariona Carulla.
Les obres escollides en el programa tenien un nexe comú: l’alta càrrega de lirisme i la fortalesa dels diàlegs constants entre violoncel i piano, d’un atractiu inqüestionable, reflex del llenguatge representatiu de cadascun dels autors. La Sonata en Sol menor de Rachmàninov, contemporània del cèlebre segon Concert per a piano i estrenada el 1901, conté aquelles harmonies i càrrega melòdica tan pròpies de l’estil del compositor rus. Malgrat recollir l’apassionament dels diàlegs instrumentals, de transmetre la càrrega romàntica que despleguen les seves melodies i mostrar-se plenament conjuntats en el tractament de les dinàmiques expressives, el piano va tenir en els primers moviments un excés de protagonisme sonor que amagava l’acurat fraseig del violoncel. Amb els contrastos que ofereixen els canvis de modalitat dins l’“Andante” o l’elegància que desprèn l’alta volada lírica del darrer moviment, aquell desequilibri sonor va anar modificant-se fins a assolir una conjunció que permetia gaudir de la plenitud dels matisos d’aquesta obra de forta càrrega romàntica tan pròpia del llenguatge de Rachmàninov.
El violoncel·lista barceloní Ramon Bassal (que també és un pianista excel·lent), format a Lisboa, i amb màsters a Basilea, Amsterdam, i de violoncel barroc a l’Schola Cantorum Basiliensis, i la pianista Camilla Köhnen, formada a Alemanya i Nova York i amb grans èxits com a solista a nivell internacional, han actuat en nombroses ocasions i aquesta entesa resulta evident en les seves interpretacions. Van optar per una versió sense excés de visceralitat de la meravellosa Fantasiestücke de Schumann, interpretada amb una visió més poètica que no pas passional, però de la qual emergia tota la seva fortalesa romàntica. Per la seva part, el virtuosístic Papillon de Fauré (una obra que segueix la tradicional forma ABA) demana del violoncel el màxim d’agilitats mitjançant un discurs de moviment perpetu de semicorxeres en un rítmic 2/4 que sembla descriure l’impetuós vol de la papallona, amb un petit descans a la part central, en què emana la musicalitat francesa inconfusible de Fauré.
L’obra va evidenciar els dots virtuosístics de Bassal i que donava pas a l’exquisida música de la Sonata nello stile antico spagnuolo i a la Sérénade. Un Cassadó plantejat amb sensibilitat, amb uns jocs de contrastos i diàlegs suggestius que evidenciaven amb la Danza con variazioni la categoria interpretativa de dos músics a qui s’augura un futur del tot prometedor.
