Orquestra de Cambra del Penedès; Màrius McGuinness, director. Ravel: Le tombeau de Couperin; Beethoven: Simfonia núm. 7. Auditori de Vilafranca del Penedès, 28 d’octubre de 2012.
Per Xavier Chavarria.
En èpoques de crisi profunda i amb la cultura assetjada pel rigor econòmic i per mesures estrambòtiques, sembla tot un miracle que puguin néixer iniciatives ambicioses, a llarg termini i amb una certa dosi de risc. Però afortunadament en aquest país, quan es reuneixen talent, visió de futur i amor per la cultura, encara passen coses així. L’Auditori de Vilafranca del Penedès va ser l’escenari del naixement d’una nova formació instrumental: l’Orquestra de Cambra del Penedès, que serà resident d’aquest Auditori, hi oferirà una temporada de concerts, i contribuirà a enriquir i potenciar la vida musical i cultural de la comarca. L’Orquestra de Cambra del Penedès està formada per una quarantena de músics joves però experimentats, sorgits majoritàriament de la factoria ESMUC, dotats de talent i d’una formació molt sòlida que alguns d’ells ja passegen amb orgull i convicció arreu d’Europa. Tenir com a concertino una violinista de la categoria de Carlota Amargós n’és una bona prova i tota una garantia. I el director n’és Màrius McGuinness, una de les batutes més prometedores de la seva generació, format amb mestres com Bernard Haitink o David Zinman, a Zuric, Lucerna o a l’Accademia Chigiana de Siena, i que fa uns mesos va ser seleccionat per participar al concurs internacional Donatella Flick de l’Orquestra Simfònica de Londres. És esperançador i il·lusionant veure tot aquest talent reunit damunt un escenari per engegar un projecte orquestral ambiciós, renovador i descentralitzat, que dóna oportunitats al músics joves i que animarà la vida musical de la comarca. Creuem els dits perquè aquesta iniciativa tingui futur i tot el suport que li cal.
El suport del públic penedesenc, si més no, el tenen garantit. L’Auditori de Vilafranca presentava un aspecte magnífic, ple de gom a gom, i ni tan sols la mitja d’hora de retard amb què va començar el concert, o el paupèrrim paper que servia de programa de mà (l’organització, desbordada per l’èxit, s’haurà de posar les piles per estar a l’alçada del projecte!), van esmorteir l’entusiasme d’un públic il·lusionat i cofoi amb la seva orquestra nova de trinca. S’hi respirava un ambient d’eufòria continguda, d’optimisme prudent, d’expectació: i el concert no va defraudar gens ni mica, no només per l’admirable nivell musical que la nounada formació va mostrar, sinó per l’entusiasme, la passió i la capacitat comunicativa que tots els músics van exhibir i que van acabar subjugant el públic. El bateig musical va començar amb una obra de risc, Le tombeau de Couperin de Maurice Ravel, una obra delicadíssima i exquisida, pura cristalleria tímbrica plena de subtileses i sonoritats incandescents. L’Orquestra de Cambra del Penedès la va defensar amb molta dignitat, però hi va faltar transparència, contenció i equilibri entre seccions: ritmes massa marcats, excés de so, tempi un pèl accelerats i algun decalatge no van enterbolir un treball discursiu òptim i de bon gust, i unes intervencions solístiques de molt bon nivell.
En canvi, aquesta intensitat, aquesta vehemència sonora i aquest èmfasi discursiu van escaure d’allò més a la Simfonia núm. 7 de Ludwig van Beethoven, que va ser un devessall d’entusiasme i passió. Sense negligir la precisió i el rigor rítmic, Màrius McGuinness en va fer una lectura fogosa, intensa i plena de contrastos dinàmics: tot sota control i deliciosament descontrolat. El cèlebre “Allegreto” del segon moviment va posar de manifest la maduresa de la versió i la precocitat de tots aquest músics. Haurem de seguir de ben a prop aquesta orquestra, perquè té un gran potencial i un marge de creixement enorme.
La cirereta del concert va arribar al final, amb la interpretació, com a bis anunciat, del Vals trist de Jean Sibelius, en què sis joveníssims estudiants de l’Escola Municipal de Música de Vilafranca es van afegir a l’Orquestra de Cambra del Penedès, tot palesant la connexió i el vincle que la nounada formació vol establir amb el món musical de la comarca. Tota una al·legoria de l’esperança en les noves generacions, i una inversió de futur.
