ELS TEUS CLÀSSICS. Elena Copons, soprano Josep Surinyac, piano. Obres de Francesc de Paula Sánchez Gavagnach, Lluís Arnau, Isaac Albéniz, Joan Balcells, Enric Granados, Alícia de Larrocha, Frederic Mompou, Joaquim Zamacois, Manuel de Falla, Francisco Fleta Polo i Joaquín Turina. ATENEU BARCELONÈS. 9 DE JUNY DE 2019.
Un dels poetes espanyols més musicats és el sevillà Gustavo Adolfo Bécquer, i no és casualitat. Bécquer era un poeta amb una enorme sensibilitat auditiva i, segons el que sembla, una gran passió per la música. A banda de creacions pròpiament per ser musicades (per exemple els llibrets per a sarsueles com La venta encantada i La cruz del valle), tota la seva poesia traspua una enorme musicalitat. Això ha afavorit que s’hagin fet tantes versions musicals dels seus poemes.
Ho hem pogut comprovar extensament en l’últim concert del 8è cicle Els Teus Clàssics, organitzat per l’Associació Joan Manén. Aquest concert, amb el títol de Becquerianas, ha consistit en un suggeridor i interessant recital per a veu i piano interpretat per la soprano Elena Copons i el pianista Josep Surinyac, constituït per cançons amb textos del poeta sevillà compostes per autors catalans i dos andalusos, Falla i Turina.
En aquest cas, Bécquer ha servit com a pretext excel·lent per interpretar peces d’autors consagrats junt amb d’altres poc o gens coneguts de casa nostra i que urgeix difondre. La tria del repertori ha estat realment interessant i val la pena esmentar-la. La primera part va fusionar romanticisme i modernisme prenent com a eix principal dos cicles: una selecció de les Rimas de G. Bécquer del compositor català romàntic Francesc de Paula Sánchez Gavagnach, i les Rimas de Bécquer, obra de joventut d’Isaac Albéniz d’estil romàntic schumannià molt d’acord amb el caire dels poemes i la seva prosòdia. Aquestes obres van estar acompanyades per cançons d’altres compositors de casa nostra, com ara Las golondrinas del pianista de finals del segle XIX Lluís Arnau, Inquietud de Joan Balcells i Por una mirada un mundo, de les Canciones españolas d’Enric Granados. El final d’aquesta primera part van ser dues sorprenents cançons d’Alícia de Larrocha, Mi vida es un erial i Hoy creo en Dios, brevíssimes però molt intenses i plenes d’encant. Encara que ella mateixa no volia que s’interpretessin, va ser una manera excel·lent de tancar aquesta part.
La segona part va estar centrada en un repertori més llunyà, tant temporalment com geogràficament. El punt de partida van ser les Becquerianas de Frederic Mompou, cicle compost ja el 1971 com a encàrrec del Ministeri d’Educació i Ciència per homenatjar el centenari de la mort del poeta. En aquest cicle es fa palès l’interès de Mompou per ressaltar el contingut del text, com s’observa, per exemple, en l’intens núm. 1, “Hoy la tierra y el cielo me sonríen”, amb el clímax en l’exclamació “Hoy creo en Dios” en la tessitura més aguda de la peça, o en el suggeridor “ritme de polo” (literal a la partitura) del núm. 3, “Yo soy ardiente, yo soy morena”. Va continuar la Becqueriana, per a piano, de Joaquim Zamacois, a mode d’interludi pianístic per donar pas a una sèrie de peces de caire andalús, homenatge a la terra natal del poeta: ¡Dios mío, qué solos se quedan los muertos!, solemne i continguda cançó de Manuel de Falla; Hasta el sauce besa del català Francisco Fleta Polo, i el cicle Tres poemas de Joaquín Turina, un brillant final amb obres de ressonàncies flamenques i virtuosisme vocal inspirat en el cante jondo.
Tot plegat va ser possible gràcies a la interpretació d’Elena Copons i Josep Surinyac. La part vocal va ser correcta, amb bon fraseig, tessitura força homogènia i una dicció molt acurada, mèrit que cal ressaltar especialment i que s’agraeix. No obstant això, Copons va pecar d’una interpretació massa plana i sense matisos, potser excessivament centrada en una emissió pulcra de les paraules que no va deixar lloc a l’expressió d’emocions, tan importants en els textos becquerians (val a dir que no hi devia ajudar l’acústica seca de la sala). Tot i això, va tenir moments especialment brillants, com per exemple les cançons d’Alícia de Larrocha, les últimes de Turina, que el públic va aplaudir amb vehemència, i sobretot el deliciós bis final, la Cançó de capvespre de Ricard Lamote de Grignon, peça interpretada amb gust, delicadesa i un fraseig excel·lent. Per la seva banda, Josep Surinyac va ser un magnífic partenaire que no es va limitar a acompanyar, sinó que va crear un diàleg fluid amb la cantant. Val la pena destacar la seva interpretació de la Becqueriana per a piano sol de Joaquim Zamacois, peça interessant de qui ha estat una referència escolàstica per a molts de nosaltres.
En resum, va ser una magnífica vetllada que va tenir el gran mèrit d’apropar autors i repertoris poc coneguts a través dels textos de Bécquer, alguns dels quals fins i tot ens sabem de memòria. Val la pena seguir en aquesta línia i anar rescatant l’ampli repertori que encara roman als nostres arxius per tal que puguem gaudir-ne com en aquesta ocasió.
Imatge destacada: © Josep Maria Rebés
