FESTIVAL DE PERALADA. Piotr Beczała, tenor. Sarah Tysman, piano. Cançons i àries d’òpera de Txaikovski, Moniuszko, Dvořák, Verdi i Puccini. ESGLÉSIA DEL CARME (PERALADA). 19 DE JULIOL DE 2024.
El Festival de Peralada, que fins que no pugui comptar amb un nou auditori està obligat a mantenir-se dins l’àmbit del petit format, inaugurà les seves activitats amb un recital del tenor polonès Piotr Beczała a l’església del Carme.
El recital del tenor de moda és, pel seu alt rendiment, un dels productes artístics més buscats pels festivals d’estiu. Atrau el públic, és a dir, ven entrades, amb gairebé la mateixa força que un concert amb orquestra, cor i solistes. El cost per al programador, però, és molt inferior per molt que cobri l’estrella convidada, i, per damunt de tot, la dificultat i complexitat de la producció (il·luminació, assajos, viatges, etc.) és molt més baixa.
Ara bé, això que es pot fer bé o malament, amb perícia i saviesa o barroerament i pel broc gros, a Peralada, que d’aquestes coses en saben, ho van fer bé. En primer lloc, no van agafar un tenor famós d’aquests que triomfen més a les revistes i als discs que als escenaris, que és on es juga sempre l’última veritat de la música; van buscar un tenor, Piotr Beczała, que triomfa a tots els grans escenaris del món i que, darrerament, ha triomfat –i això és molt important– al Liceu, una institució que, quan envia els seus abonats a passar les vacances a la Costa Brava, es converteix en un dels grans aportadors de públic als festivals d’estiu.
El tenor, que està al seu millor moment vocal i passant els millors anys de la carrera, és també un senyor molt savi i intel·ligent que sap perfectament què s’espera d’ell i ja ho dona, però primer fa glatir una mica el públic. És com si pensés: “ja ho sé que voleu àries, però primer farem una mica de cultura, que bé prou que ens convé a tots”.
La cultura va començar amb nou Romanços de Txaikovski, un autor molt conegut però que en el vessant de compositor de cançons és poc escoltat a Catalunya. Les peces, de qualitat, estaven molt ben ordenades. Sense grans exigències vocals i movent-se sempre en la zona central de la veu les primeres i guanyant en diversitat dinàmica i eixamplant el registre les darreres.
Feta la cultura i després d’oferir a la pianista Sarah Tysman, que l’acompanyava, l’oportunitat de lluir-se en solitari interpretant la deliciosa barcarola Juny de Txaikovski, va arribar una primera perla molt agraïda, l’ària de Lenski de l’òpera Ievgueni Oneguin, també de Txaikovski, un dels papers que Beczała broda.
A la segona part, una mica més de cultura amb l’ària de tenor de l’òpera Straszny Dwór (La mansió de la por) de Stanisław Moniuszko (1819-1872), un autor fonamental per als polonesos, un dels “pares” de la música polonesa que aquí és gairebé totalment desconegut. Està bé predicar una mica de cultura pròpia, especialment si, com en el cas de Beczała, es pertany a una cultura que, comprimida entre dues “superpotències” com són la cultura germànica i la russa, malda per sobreviure amb veu pròpia. Cal remarcar que l’extensíssima ària de tenor de Straszny Dwór, que més que una ària sembla una escena completa pels canvis d’atmosfera que conté, és d’una gran qualitat i van fer venir ganes d’escoltar amb atenció Moniuszko, que, cal suposar-ho, era exactament el que pretenia Beczała.
A continuació una picada d’ull o, si es vol, un botó de mostra o una bestreta: l’ària del príncep de l’òpera Rusalka de Dvořák, l’òpera que Beczała cantarà la temporada vinent al Liceu. Impecable.
Va seguir-ho una última oportunitat per a Sarah Tysman de presentar-se en solitari amb l’Humoreske, op. 101/7, també de Dvořák, i llavors sí, després de tanta cultura, Beczała, amb una veu imponent, uns “pinyols” nítids, brillants, una projecció potent i un aplom i una seguretat absoluts, va oferir el que tothom havia anat a sentir i va satisfer amb escreix les nostres més baixes i descordades passions.
Primer, dos Verdi majors, “Di’ tu sei fedele il flutto m’aspetta” i “Forse la soglia attinse… Ma se m’è forza perderti”, les dues principals intervencions del tenor a l’òpera Un ballo in maschera que Beczała va interpretar excepcionalment bé.
Per acabar, dos Puccini ben esquinçats, tots dos provinents de l’òpera Tosca. Eren, evidentment, “Recondita armonia” i l’infal·lible “E lucevan le stelle”. Beczala ho va tornar a fer fabulosament bé des d’un punt de vista vocal; a la darrera peça, però, hi va faltar un punt de pathos, semblava ben bé que aquell noi no s’ho creia, que al cap de cinc minuts l’afusellarien.
Imatge destacada: (c) Miquel González – Shooting.
