PALAU GRANS VEUS. Piotr Beczala, tenor. Sarah Tysman, piano. Obres de S. Donaudy, O. Respighi, I. Albéniz, E. Wolf-Ferrari, F. P. Tosti, G. Verdi i G. Puccini. PALAU DE LA MÚSICA. 13 DE MAIG DE 2021.
Un altre cop han tornat a coincidir en pocs dies de diferència –qüestió d’hores, de fet– dues de les millors veus del món a Barcelona. Si dimecres, el tenor mexicà Javier Camarena sorprenia els assistents i seguidors en línia de l’acte de presentació de la nova temporada del Liceu, l’endemà el polonès Piotr Beczala tornava al Palau de la Música, quatre anys després del seu debut a la sala modernista.
Amb un programa de manual, sabedor d’allò que el públic espera d’ell i reservant-ho per al final, Beczala va dedicar bona part del recital –gairebé les tres primeres quartes parts– a repertori de petit format, és a dir, cançons de reduïdes dimensions agrupades en cicles, que li van permetre escalfar la veu amb melodies desconegudes pel públic, aparentment de factura senzilla i interpretació poc compromesa, però en les quals va maldar per mantenir la tensió dramàtica i, així, l’atenció del públic. Per això va optar sàviament per aplicar-hi algunes filigranes tècniques que en van subratllar la bellesa i incrementar l’interès.
Després de tres arie antiche de Stefano Donaudy i d’un cicle de sis cançons d’inspiració climàtica d’Ottorino Respighi, la correctíssima pianista acompanyant Sarah Tysman va concedir un descans al tenor amb la interpretació de Granada d’Albéniz. Beczala va tornar al repertori italià –única llengua en la qual va cantar en tota la vetllada– per presentar 4 Rispetti de Wolf-Ferrari abans d’arribar als tres Tosti amb què es va començar a caldejar l’ambient. El tenor va escollir dues de les seves melodies més populars –i per això, sorprenentment, encara amb la partitura al faristol–: “L’ultima canzone” i “Ideale”, separades per la menys coneguda “Chi sei tu che mi parli”.
Ell mateix, que havia anat introduint cada bloc del programa, va presentar les tres àries que va escollir per guanyar-se el públic a la recta final: dos Verdis –“Di tu se fedele il flutto m’aspetta” d’Un ballo in maschera i “Quando le sere al placido” de Luisa Miller, que ja li havíem sentit quan va afrontar l’òpera sencera al Liceu– i un Puccini: “Recondita armonia” de Tosca.
Partitures com aquestes li van permetre desplegar les millors qualitats de les seves veu i tècnica. Les va interpretar impecablement i hi va seguir insistint en el capítol de bisos amb “E lucevan le stelle”, un fragment de La bohème, i l’escaient “Come un bel dì di maggio” d’Andrea Chénier.
