TEMPORADA OBC. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Quartet Casals. Nuno Coelho, direcció. Obres de John Adams, Beethoven i Sibelius. L’AUDITORI. 22 D’OCTUBRE DE 2021.
¿El Quartet Casals en funcions de solista en un concert simfònic? Sí, aquest és exactament el cas. L’OBC va programar per al cap de setmana la interpretació d’Absolute jest (Broma total) del compositor John Adams, una obra per a orquestra i quartet de corda.
Absolute jest, un encàrrec de l’Orquestra Simfònica de San Francisco amb motiu del seu centenari, va ser estrenada en la primera versió el març del 2012. Posteriorment, el desembre del mateix any, se’n va estrenar una nova versió que afegia 400 compassos de material totalment nou al principi de la peça.
La idea d’Absolute jest se li va acudir a John Adams bo i escoltant el ballet Pulcinella d’Igor Stravinsky, on el compositor rus creava la seva música a partir de la reelaboració de cèl·lules i motius rítmics extrets d’obres de Pergolesi i altres compositors italians del segle XVIII.
Beethoven –amb permís de Bach– podria ser considerat una mena de precursor del minimalisme musical en el sentit que sovint basteix grans construccions sonores sobre la repetició gairebé obsessiva de petits motius intervàlics característics o peus rítmics. El cèlebre principi de la Cinquena Simfonia és el més conegut, però també trobem solucions similars al segon moviment de la Setena Simfonia o al quart moviment de la mateixa obra.
Adams el que fa es reunir una colla d’aquestes cèl·lules o motius característics beethovenians i, a partir d’aquí, muntar, amb molt d’ofici i enginy, una obra que segueix vagament els patrons minimalistes.
L’obra neix enginyosa, per al melòman es converteix immediatament en una mena de joc que consisteix a esbrinar la procedència dels motius usats, i això pot fer desviar l’atenció de la complexa i densa escriptura que exhibeix la peça. Aviat, però, l’obra se submergeix en una mena de frenesí rítmic obsessiu que fa que, malgrat la seva brevetat –poc més de vint-i-cinc minuts–, acabi sent tediosa. Per saber què s’ha de repetir i quantes vegades s’ha de repetir se n’ha de saber molt. Beethoven en sabia molt i Adams també, però no tant.
El Quartet Casals –que, en plena maduresa, està en una forma admirable–, va brillar en la interpretació, amplificada, de la part solista de la peça d’Adams. A continuació, en solitari, va interpretar, per tancar la primera part del concert, el “Vivace” del Quartet de corda en Fa major, op. 135 de Beethoven, una de les peces referenciades en l’obra anterior.
A la segona part, perquè ara els concerts tornen a tenir intermedi i segona part –benvingut sigui el retorn!–, vam tenir la Cinquena Simfonia de Sibelius.
El director Nuno Coelho, que a la primera part va acreditar capacitat per quadrar amb eficàcia una peça rítmicament molt complexa, a la segona va demostrar que també sap conduir l’orquestra cap a un fraseig expressiu adequat a l’obra que s’interpretava i sap equilibrar bé el so orquestral en funció de l’acústica de L’Auditori.
El director d’orquestra és l’únic artista d’escenari que treballa d’esquena al públic. Tot i així, la seva feina, que als assajos ha anat només cap endavant, en el moment del concert també va cap enrere, ja que la seva gestualitat es converteix per a l’espectador en una mena de “guia d’audició”. En aquest sentit, Coelho és un director de gestualitat molt “didàctica” que guia molt bé l’atenció del públic cap allò que és fonamental en cada moment i no només sobre allò que és obvi.
