PALAU CAMBRA. Trio Ludwig. Beethoven: Trio amb piano op. 1 núm. 1, op. 1 núm. 3 i op. 70 núm. 2. PALAU DE LA MÚSICA. 2 DE FEBRER DE 2017.
Per Xavier Chavarria
La música de cambra està calant ben fons en el nostre paisatge musical i comença a entusiasmar públic que mai no n’havia estat gaire aficionat: descobrir les infinites belleses de la música per a conjunts instrumentals reduïts és un goig i un plaer no només reservat a melòmans sibarites i gurmets. Hi contribueixen diversos aspectes: la maduresa del públic, un públic que fa un pas endavant, que tasta aquestes intimitats musicals (quartets, trios…) i queda entusiasmat amb aquell element intangible que el sedueix d’una manera molt diferent de com ho fa la gran música simfònica. També hi ajuda molt que hi hagi escenaris adequats, no només acústicament sinó amb la capacitat, les dimensions, la disposició de les butaques, la il·luminació de l’escenari, fins i tot amb una estètica determinada, que contribueixen a paladejar millor aquestes delícies musicals de proximitat (en aquest sentit, la Sala de Concerts del Palau no seria el millor espai, però la seva aura especial redimeix les seves dimensions i l’acústica, poc benèvoles per a aquest repertori). També hi contribueixen els programadors (alguns) decidits i amb criteri que ens porten repertori i grups de gran categoria (aquesta música s’ha de viure i sentir en directe!). Però per descomptat, i per sobre de tot, és decisiva l’aparició i proliferació de quartets de corda, trios, solistes i grups de cambra diversos de nova fornada dotats d’un nivell incontestable i que asseguren una esplèndida experiència musical: escoltar segons quins quartets de corda, o trios, o solistes fent cambra és una garantia absoluta de gaudir d’un concert commovedor, i a casa nostra tenim cada cop més grups (tant de joves com de consolidats) que es dediquen de ple a repertoris de cambra, i que els fan a un altíssim nivell.
I aquest és el cas del Trio Ludwig, que va protagonitzar aquest concert del Cicle de Cambra al Palau: un trio formidable, format pels germans Arnau i Abel Tomàs (membres fundadors també del Quartet Casals) i per la pianista coreana Hyo-Sun Lim. Ja fa anys que treballen junts, però el grau de compenetració que mostren és extraordinari, poc habitual. Tres músics extraordinaris, amb una visió molt semblant de la música, que formen un organisme sonor poderós i equilibrat. I gosaríem dir (i sense desmerèixer gens ni mica violí i violoncel) que la peça clau, el desllorigador que mou aquest engranatge miraculós, és Hyo-Sun Lim. Una pianista amb una tècnica prodigiosa que posa al servei de la música; tot en ella és precisió, delicadesa, sentit melòdic, bellesa de so i bon gust. El toc és sedós, tendre i refinat, fa parlar el piano com pocs ho fan. Toca com els àngels i sembla llegir el pensament dels seus col·legues en tota mena d’inflexions i accidents de la música. Una pianista amb fusta de solista, però que aquí passa a exercir un paper cohesionador del conjunt, catalitzador del so global. Les obres de Beethoven que van interpretar li ho permetien d’allò més: dos trios de joventut de l’opus 1 (el primer i el tercer) a la primera part, i un de maduresa (el segon de l’opus 70) a la segona part, aquest més tempestuós i turmentat. Tres obres que reserven un paper crucial al piano (l’instrument que dominava Beethoven), ara en diàleg adés en lluita i confrontació amb la corda, però sempre ben present i protagonista. I Hyo-Sun Lim el va mostrar en tota la seva grandesa i veritat, sense màcula. Senzillament impressionant.
Violí i violoncel semblaven volar, en aquesta interpretació: Abel Tomàs i Arnau Tomàs estan dotats d’una tècnica excepcional, però no deixa mai de sorprendre’ns la coherència i la força de les seves lectures, el sentit del discurs, definit i convincent, el so tan cuidat i homogeni, depurat, lluminós, viril. Per cert, utilitzant arcs especialment pensats per a aquest repertori de principis del XIX, que permeten menys lluïment però atorguen carnalitat al resultat sonor. I la posada en escena és molt atractiva: actitud, gestos, moviments, mirades… És un plaer enorme escoltar-los, però també ho és veure’ls. S’han fet seu un repertori temible, al qual dediquen tota l’atenció (Beethoven i coetanis), que seguiran interpretant al Palau la temporada que ve, i que aviat enregistraran. Ho celebrem, però insistim-hi: no hi res com veure’ls en directe. Ni tan sols els exasperants aplaudiments que una part (estranya) del públic disparava sistemàticament entre moviment i moviment de cadascuna de les obres (provocant fins i tot incomoditat i estupefacció en els mateixos músics) ens arruïnarien una experiència musical tan gratificant.
