Beethoven. König Stephan
Diversos solistes vocals
Key Ensemble
Chorus Cathedralis Aboensis
Turku Philharmonic Orchestra
Dir.: Leif Segerstram
Obres de Beethoven: König Stephan, op. 117; extractes de Leonora Prohaska, WoO 96; Opferlied, op. 121b; Bundeslied, op.122; Ihr weisen Gründer glücklicher Staaten, WoO 95; Germania, WoO 94; Die Ehrenpforten, WoO 97
Naxos, 2020
El 250è aniversari del naixement de Beethoven ha propiciat una allau de novetats i reedicions previsibles en una tan remarcada efemèride. Naxos hi ha contribuït amb un esforç enciclopèdic reunint la integral més completa amb tota l’obra de Beethoven, com destacava Pablo L. Rodríguez en un article a principi d’any. Entre alguns reclams particulars cal esmentar l’enregistrament amb la música incidental El rei Esteve, op. 117, escrita amb urgència com a encàrrec per a la inauguració del teatre Pest el febrer del 1811, juntament amb la Les ruïnes d’Atenes, op. 113. Ambdues, dues de les músiques comercials de més qualitat de Beethoven, formaven part d’un tríptic en què inicialment al centre hi havia La fuga de Bela, que va ser substituïda per l’acte teatral La elección de Pest como ciudad libre. Enregistrades per la Turku Philharmonic Orchestra (8.574002 DDD, 74 minuts/ 8.574076 DDD, 82 minuts), compten amb una altra molt bona execució de l’orquestra de la tercera ciutat més important de Finlàndia. I, com en un disc anterior amb el ballet Las criatures de Prometeu, op. 43, també per a Naxos, la presa de so és de qualitat i espaiada.
Segerstram ofereix uns resultats ancorats en la tradició en fraseig i so de conjunt; sense menystenir les subtileses d’unes peces molt acolorides, amb un punt d’exotisme, intel·ligibles, professionals i efectives pel gust de l’època; alhora que distant de la prestesa i lleugeresa de tempi i textures d’algunes de les batutes actuals més joves, filials o maridades per arrels historicistes. Un detall: Segerstram no emfasitza els jocs rítmics sincopats, en anacrusa, a contratemps i accents en sforzati de l’obertura d’El rey Esteban més enllà del que és obvi, en una obra, per cert, únicament atractiva per aquesta fresca obertura i la dansa rústica estilitzada del cor femení “Wodie Unschud Blumen Streute” (núm. 8) que canta amb afinació i gracilitat el Key Ensemble. La formació coral remata la seva actuació amb opulència i el punt exultant necessari en el tancament “Heil unsem Enkeln!” (núm. 23), que és un clar antecedent del concertant final de Fidelio en la construcció de la forma de vaudeville, molt de moda com a fórmula per als finals d’obra a l’opéra còmique francesa i en els procediments conclusius típicament beethovenians, com el fortissimo sobtat del tutti i l’augmentació de la frase musical sobre els últims versos abans de l’stretta orquestral. La recreació de l’obra –com també a Les ruïnes d’Atenes– compta amb la narració i dramatització del llibret de cadascuna, no solament els números musicals. El llibret no inclou el text de les obres, que el melòman pot consultar i descarregar al web del segell.
El disc es completa amb diverses peces menors compostes per als actes del Congrés de Viena, en forma de cançons i lieder corals de circumstàncies que varen oferir a Beethoven un repunt de la seva fama i bons rendiments econòmics. Musicalment desprenen ofici –que tractant-se de Beethoven ja és molt– i es mouen dins les convencions del gust de l’època en aquest tipus de repertori, tot convertint-les en una paròdia dels seu estil heroic, tal com s’ha assenyalat en tantes ocasions. És el cas de dos números dels quatre compostos per al drama Leonora Prohaska, WoO 96 (1815), com són el cor de guerrers a cappella “Wir bauen und sterben” i la romança per a soprano “Es blüth eine Blume”; del solemne, militaroide i patriòtic cor Die Ehrenpforten, WoO 97 (Les portes de la glòria), sobre text de Treitschke, en commemoració de la victòria dels exèrcits aliats a Waterloo –cantada pel Chorus Cathedralis Aboensis–; i la no menys excessiva i marcialíssima Germania, WoO 94, en honor dels monarques europeus, per celebrar la capitulació de París i composta com a conclusió d’una cantata col·lectiva en la qual també van participar Hummel i Gyrowetz.
Més tardà és el lied-cantata Bundeslied, op. 122 (1824) per a parella de clarinets, fagots, trompes, cor i veus, amb el seu deliciós i jovial aire de taverna i un tema puntejat en staccato de les fustes, tant en la melodia com en l’acompanyament, que juga amb un idiosincràtic efecte emparat de solemnitat i tancat per una breu fanfara de les trompes. Dos anys anterior és la revisió de l’Opferlied, op. 121b, que sembla obrir-se parafrasejant l’íncipit musical de “Per pietà, ben mio” de Così fan tutte. Es tracta d’una peça que, sens dubte, es pot considerar una de les pàgines melòdicament més boniques escrites per Beethoven, tot i que la imitació sigui òbvia: Mozart. A més, se’n presenten dues versions; la versió per a tres veus, cor, dos clarinets, trompa, viola i violoncel (pista 26); i la de soprano, cor, i orquestra (pista 28), molt més emotiva en la mel·líflua barreja de solemnitat i intimitat. L’atmosfera oracional i propera a l’ambient nocturn es basa en una melodia regular, dinàmiques en piano i que progressa per graus conjunts, 27 anys després de la versió inicial per a veu i piano. Amb ella Beethoven s’atansa al caràcter elevat i transcendent del tercer moviment de la Novena i passatges de la Missa Solemnis. Tant els diferents solistes del Key Ensemble com altres que figuren en les peces de propaganda festiva ofereixen lectures globalment molt satisfactòries en unes composicions en què els esculls d’exigència de tessitura, rítmica i idiomatisme no presenten una especial complexitat.
Imatge destacada: la Turku Philharmonic Orchestra dirigida per Leif Segerstram. © Seilo Ristimäki
