SIMFÒNICS AL PALAU. Orquestra Simfònica del Vallès. Birgit Kolar, violí. Dir.: Nuno Coelho. Obres: Josep Maria Guix, Antonín Dvořák i Ludwig van Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 8 DE JUNY DE 2019.
L’Orquestra Simfònica del Vallès va tancar la seva 23a temporada del cicle Simfònics al Palau proposant una Setena de Beethoven amb la direcció del jove director portuguès Nuno Coelho, guanyador el 2017 del Concurs Internacional de Direcció convocat per l’Orquestra de Cadaqués. El concert va començar amb l’estrena d’Stanza II i III de Josep M. Guix, compositor convidat de la temporada 2018-19 del Palau de la Música. També a la primera part s’interpretà, amb la participació de Birgit Kolar com a solista, el Concert per a violí, en La menor, op. 53 d’Antonín Dvořák, un concert plenament emmarcat en el romanticisme tardà, molt ben construït, però que no té el “ganxo” que sí que té, per exemple, el cèlebre Concert per a violoncel del mateix autor. Per aquest motiu, sense haver quedat oblidat, viu una vida discreta i humil allunyat del grup selecte dels grans Concerts romàntics per a violí.
Stanza II i III, que només s’interpretà al Palau i no al concert que el dia anterior l’orquestra havia ofert al teatre La Faràndula de Sabadell, completa Stanza I, estrenada també per l’Orquestra Simfònica del Vallès el febrer passat. Si Stanza I es basa en textos sobre Venècia de Josef Brodsky, Stanza II i III, que l’autor preveu que s’interpretin seguides, sense pausa, estan basades en quatre poemes breus d’Antoni Clapés i juga amb la contraposició de quatre elements oposats, foscor (o nocturnitat)-llum i interior-exterior. Les peces, per a orquestra completa amb abundant desplegament de percussió, són breus i presenten com el més gran mèrit la capacitat de Guix per suggerir (més que no pas dir) molt amb molt poc. Les obres proposen la construcció d’una atmosfera, d’un espai i d’un estat anímic més que no pas un discurs o una elaboració discursiva a partir d’elements motívics o temàtics. Stanza II presenta una respiració lenta, profunda, realment nocturna, sostinguda per la corda al complet, mentre la “meditació” que s’hi superposa és conduïda principalment pel clarinet i matisada per la percussió. Stanza III, més agitada, amb pulsació més marcada, suggereix, per contrast, la irrupció de la llum i el moviment. L’Orquestra Simfònica del Vallès es va prendre molt seriosament l’estrena i va aconseguir oferir-ne una interpretació que, a falta d’altres referents, va semblar prou bona a tothom.
Més discret va ser l’acompanyament orquestral al Concert de Dvořák, on l’orquestra sonava dura. La solista Birgit Kolar, exconcertino de l’Orquestra Simfònica de Viena, amb constants mirades a les fustes i a la concertino per assegurar les entrades, va oferir una interpretació de la peça equilibrada i segura, absolutament suficient però no pas memorable.
A la segona part va venir la Setena. L’orquestra devia tenir l’obra més treballada i es va notar. El director també deu tenir-la al seu repertori i també es va notar: hi havia claredat, precisió i riquesa de matisos en les indicacions als músics. La Setena, la peça que donava nom al programa, va constituir el millor moment de la nit i l’èxit més clar. Beethoven sempre guanya, beneficis de viure a l’Olimp.
Imatge destacada: la violinista Birgit Kolar. © George Yammine (foto d’arxiu)
