Ludwig van Beethoven
Sonates per a violoncel
Adolfo Gutiérrez, violoncel. Christopher Park, piano. Solé Recordings, 2016.
Les Sonates per a violoncel i piano de Ludwig van Beethoven suposen una fita en la composició de música per a aquests dos instruments, que mai abans s’havien interrelacionat amb la mateixa intel·ligència i profunditat. De la mateixa manera, és difícil trobar posteriorment obres d’altres compositors que resisteixin la comparació. Pel novum que suposen, no són poques les gravacions valuoses que es vénen desplegant des d’unes primerenques (per remuntar-nos als inicis de la discografia) protagonitzades per la dupla Casals-Serkin, fins a d’altres memorables per diferents raons, en el cas de Barenboim-Du Pré. Amb instruments d’època, podríem esmentar per exemple la versió de Bylsma-Immerseel. Així doncs, tenint en compte el nombre i la varietat d’interpretacions, no resulta difícil imaginar com de complicat és enfrontar-se a aquestes Sonates. Peces que –per afegir-hi complicació– demarquen en bona mesura les tres etapes compositives de Beethoven, fet pel qual requereixen una consciència orgànica però també una comprensió de les fluctuacions de la coherència beethoveniana. En aquest sentit, precisament, sembla altament meritòria la versió que ofereixen el violoncel·lista Adolfo Gutiérrez i el pianista Christopher Park, intèrprets joves però de solvència contrastada. Ofereixen una lectura de gran naturalitat i desimboltura, en què les veus respectives es distingeixen i s’entrellacen amb claredat. La declamació de la corda és neta i substanciosa, mentre que les intervencions del piano, sempre puntuals, aporten brillantor al conjunt. Només dos instruments, però molta música. Jacobo Zabalo
