Bellíssima ‘Medée’ de Charpentier al Liceu amb Rattle i Kožená

MEDÉE de Marc-Antoine Charpentier (versió concert). Magdalena Kožená, Reinoud Van Mechelen, Luca Tittoto, Carolyn Sampson, Markéta Cukrová, Gyula Orendt, Jeanne Amzal. Freiburger Barockorchester. Staatsopernchor de Berlín. Simon Rattle, director. LICEU. 27 DE NOVEMBRE DE 2023.

Més de tres-cents anys després de l’estrena, el 1693, ha arribat per primera vegada al Liceu l’excel·lent òpera de Marc-Antoine Charpentier Medée. Tot i ser en versió concert, la indiscutible qualitat de la Freiburger Barockorchester, l’Staatsopernchor de Berlín, Simon Rattle i els cantants capitanejats per Magdalena Kožená auguraven un molt bon concert, i més tenint en compte que l’acaben d’estrenar escenificada a la Staatsoper Unter den Linden de Berlín amb un èxit aclaparador. I malgrat tot, la platea del Teatre no oferia ni mitja entrada. Una situació entre sorprenent i lamentable que algú s’hauria de plantejar.

Medée de Charpentier és una òpera representativa del Barroc francès que malauradament va quedar sepultada sota la immensa obra de Lully i que no va ser rescatada de l’oblit fins als anys vuitanta del segle passat per William Christie, amb el permís de Nadia Boulanger que als anys cinquanta ja n’havia dirigit extractes. Basada en la tragèdia d’Eurípides, Charpentier i el seu llibretista, Thomas Corneille, germà del famós dramaturg Pierre Corneille, no posen tant l’accent en la ira desmesurada de la seva protagonista, com hem vist en l’òpera de Cherubini o la famosa versió cinematogràfica de Pier Paolo Pasolini, sinó que se submergeixen en la psicologia de la dona enamorada, bandejada per tots i finalment traïda que, després de fer tot el possible per recuperar el seu Jason apel·lant a la negociació i a la tendresa, no troba cap altra solució que acceptar el seu destí de reina i venjar-se utilitzant els seus poders màgics i matant tots els implicats, inclús els mateixos fills.

Charpentier advoca per la dona ferida més que per la venjativa, en dotar la música d’un to molt més amable i suau del que una Medea clàssica ens ofereix. Si a això, hi afegim que Charpentier escriu l’obra amb una afinació a 392 Hz, el resultat és una música tendint a fosca que Rattle dirigeix des d’aspectes melancòlics, sovint amb tempi lents i pianíssims, molt allunyats de les floritures d’altres interpretacions barroques.

La Freiburger Barockorchester va destacar pel seu virtuosisme, varietat tímbrica i atenció als matisos. Rattle en va extreure el millor, tant a un incombustible baix continu com a les tres seccions principals –cordes, flautes i oboès–, amb uns solistes brillants que afrontaven la música de Charpentier amb especial cura en els moments polifònics. Les distincions entre recitatius i àries van fluir, tot creant un so homogeni però no mancat de tensió dramàtica. El cert és que Rattle i l’orquestra de Friburg de Brisgòvia van tenir el públic atrapat en un silenci sepulcral durant tres hores de música pura. També l’Staatsopernchor va estar sublim, a vegades sonant com un cor litúrgic, i en d’altres, poderós i impactant, com a l’“Air funeste” final.

Magdalena Kožená va fer una Medée imponent en un rol que no es caracteritza per àries brillants ni filigranes vocals. Amb veu ben projectada, fluixa en els greus, però intensa en els mitjos i aguts, la mezzo va transmetre la força dramàtica del seu personatge apostant per la intensitat actoral i una musicalitat impressionant –magnífica a “Quel prix de mon amour”–, com a l’escena en què passa del dolor a la ràbia gairebé sense avisar, mudant la pell de dona afligida per la de poderosa fetillera. La seva construcció del personatge va ser memorable.

Al seu costat, el tenor Reinoud Van Mechelen, de veu clara, fraseig detallista i dotant el seu personatge de matisos complexos movent-se entre l’engany i la tendresa, va brodar el Jason. El Créon del baix Luca Tittoto també va excel·lir modulant la veu profunda i càlida per dotar de vida el personatge. També la Créuse de Carolyn Sampson va anar guanyant en confiança, sensual i afectuosa alhora, en una mort final en braços de Jason que semblava provenir del més enllà –“Ah, Roy trop malheureux”–, mentre que Markéta Cukrová, dotada d’un timbre bellíssim, va fer una Nérine continguda i elegant; el baríton Gyula Orendt va aportar credibilitat al seu Oronte i la soprano Jeanne Amzal va ser una delicada Amour.

L’actuació, en definitiva, va ser una autèntica joia d’orfebreria musical que esperem que es repeteixi alguna altra vegada.

Imatge destacada: (c) Toni Bofill.