Nicola Benedetti
Shostakovich & Glazunov.
Bournemouth Symphony Orchestra. Kirill Karabits. Decca. 2016
Tot i que potser encara no és excessivament coneguda a casa nostra, Nicola Benedetti, amb el seu Stradivarius, pertany a la nova fornada de músics britànics que ara volten la trentena i que estan trencant els motllos de la música clàssica. El 2004, amb 16 anys i després d’estudiar a l’Escola Menuhin, va ser reconeguda per la BBC com a jove músic de l’any, i un any més tard debutava amb Deutsche Grammophon enregistrant el Primer Concert de Szymanowski. Després seguirien els Concerts de Mendelssohn, Bruch i Txaikovski també per al segell groc, però la seva carrera discogràfica i concertística se li va començar a escapar de les mans sota un estereotip de màrqueting basat en la tríada “jove, guapa i talentosa” (semblava un calc postmodern de DuPré o Mutter), que –amb un ritme frenètic– l’ofegava més que no l’ajudava.
Després de trencar-se i apartar-se un temps dels escenaris, va reaparèixer prenent el control de la seva carrera als 21 anys, tenint com a motor les paraules de la també excel·lent violinista Alina Ibragimova, que va ser companya seva d’estudis: “Recorda l’escola. Eres genial! Tenies un munt de qualitats. I encara les tens”. Des de llavors no ha deixat de créixer, tot esborrant les fronteres entre música clàssica i música pop, actuant en festivals de masses, col·laborant activament amb El Sistema de José Abreu a la seva Escòcia natal i reprenent els compromisos concertístics i reservant-se temps per estudiar.
Amb El violí de plata, gravat amb Decca, va assolir el número 30 de la llista de més venuts de música pop el 2012. I és també amb Decca que ha gravat, juntament amb la Bournemouth Symphony Orchestra i Kirill Karabits, el Primer Concert per a violí de Xostakóvitx i el de Glazunov. Es tracta d’una amalgama intel·ligent: un Xostakóvitx punyent, amb força i amb una cadència corprenedora, en què aquesta orquestra del Regne Unit fa un bon paper. En el Concert de Glazunov que, tot i no ser excessivament conegut, és un veritable prodigi i un tour de force considerable, Benedetti no fa gaires concessions al romanticisme ni a l’expressivitat voluptuosa que la música de Glazunov podria permetre. Al contrari, va per feina i basteix una versió fresca i potent, amb un so penetrant, apta per a aquells als quals agradi el so rus (ella n’és hereva, en bona mesura), però sense gaire ampul·lositat. Josep Barcons
