RESIDÈNCIES MUSICALS. Roger Morelló, violoncel. Dani Ruiz, piano. Jaume Guri, violí. Juncal Salada, clarinet. Obres de: S. Rachmàninov, F. Schubert i J. Brahms. LA PEDRERA. 20 DE GENER DE 2019.
En un ambient com el nostre, amb un sistema musical molt millorable, promoure l’enlairament de joves valors esdevé una tasca digna d’estima; una tasca que ofereix el cicle Residències Musicals que promou la Fundació Catalunya-La Pedrera. Enguany els afavorits són la pianista Marta Puig, la violinista Sara Cubarsi i el violoncel·lista Roger Morelló, que va protagonitzar el concert que ens ocupa.
En el cas de Roger Morelló es tracta d’un músic jove, amb un historial acadèmic respectabilíssim i –important– en prestigiosos centres docents del país i de l’estranger, i a més compta distincions acadèmiques i en concursos solvents; no dels que només serveixen per inflar artificiosament els currículums. Va actuar en formació de trio, en dues modalitats –violoncel, violí i piano, i violoncel, clarinet i piano–, fet que va donar a la proposta un atractiu afegit.
Música romàntica, que va des de la glamurosa, en certa mesura, obra de Rachmàninov a la densitat de Brahms, l’única obra amb clarinet, passant per Schubert –quina delícia el Trio per a violí, violoncel i piano numero 1! Un recorregut que ultra resultar atractiu va permetre contrastar el nivell, el nivell excel·lent, del cap de colla i també dels seus tres companys, dels quals lamentem que al programa no figurés una mínima síntesi biogràfica.
En tot cas, tots ells també joves i tots ells així músics consistents, molt ben equipats tècnicament i alhora amb capacitat de crear bellesa, de transcendir el domini estrictament tècnic en escalf poètic; de donar a la fredor del paper pautat unes dosis gratificants de plus afegit, insistim-hi, poètic –avui es prefereix dir-ne comunicacional, però crec que aquest concepte no té el més enllà que correspon a tota creació artística. I en aquesta consideració s’hi ha d’afegir també el criteri, la capacitat d’anar a l’arrel profunda dels continguts de cada partitura.
Hom objectaria que en els dos primers Trios –Rachmàninov i Schubert–, del perceptible protagonisme del piano se n’hagués fet més del que hauria resultat ideal; un detall mínim –potser tan sols calia tancar-ne una mica la tapa– que en tot cas no disminueix gens el feliç resultat global del concert.
Imatge destacada: obtinguda a www.facebook.com/rogermorelloroscellist
