FESTIVAL EMERGENTS. Cantoría. Carles Marigó, piano. L’AUDITORI. 10 DE MARÇ DE 2020.
El Festival Emergents, que facilita a joves músics l’oportunitat de donar-se a conèixer, és una exposició, una mostra clara i convincent –molt més que no pas els discursos oficials o les estadístiques– de l’estat de la música al nostre país pel que fa a intèrprets, creadors, estils i tendències. Emergents ens parla directament, avui, de la música del futur immediat.
En el segon concert dels deu previstos, el Festival ens va mostrar dues “emergències” ben diferents, contrastades i singulars: a la primera part el pianista Carles Marigó i a la segona el grup vocal Cantoría.
Carles Marigó, nascut a Blanes el 1986 i format a l’ESMUC i a Moscou, és pianista, compositor, arranjador, improvisador i barreja la interpretació clàssica amb el funk o el jazz. A la seva actuació a la Sala Oriol Martorell de L’Auditori va fer un recorregut per la música hispànica per a teclat d’Alonso Mudarra fins a Manuel de Falla, passant per Cabezón, Antoni Soler o Granados, sempre reinterpretats, reinventats, recreats.
No és pertinent, en el cas de Marigó, fer judicis sobre fidelitat a la partitura o puresa d’estil, perquè la seva proposta no va per aquesta banda ni és valorable des d’aquests paràmetres. En el cas de Marigó val més no fer-se preguntes i acceptar (o rebutjar) la seva original proposta.
Tècnicament és un pianista potent, però no immaculat, les improvisacions seguien uns models jazzístics no especialment originals en l’elaboració, però que resultaven molt atractives pel material “antic” sobre el qual s’aplicaven.
El resultat va ser una sessió esplèndida, fresca, intensa, protagonitzada per un esperit potent i lliure. Una delícia.
La segona “emergència” de la nit va venir amb el grup vocal Cantoría, integrat per la soprano Inés Alonso, el contratenor Fran Braojos, el tenor Jorge Losana i el baix Valentín Miralles, intèrprets formats a l’ESMUC.
Amb el títol gèneric de “Lenguas malas”, Cantoría va oferir un recorregut per les cançons, preferentment profanes, del Renaixement espanyol, recollides als diversos cançoners de l’època, com el Cançoner de Palau, el de Gandia, el d’Uppsala o el de Medinaceli i amb un especial èmfasi en les Ensalades de Mateu Fletxa.
Cantoría afina, equilibra bé les veus, pronuncia amb claredat, homogeneïtza els timbres i les emissions, però, sobretot, fa música fresca i propera a través d’unes interpretacions rigoroses però desenfadades i plenes d’intenció i molt ben introduïdes per les breus explicacions de Jorge Losana, cap del grup. Una altra delícia.
Beneïdes emergències.
