PRESENTACIÓ DE PECADOS DE JUVENTUD. Composicions d’infància i joventut d’Alícia de Larrocha. Marta Zabaleta i Albert Guinovart, piano. Marta Mathéu, soprano. Peter Schmidt, violoncel. Al·la Voronkova, violí. L’AUDITORI (SALA ALÍCIA DE LARROCHA). 19 DE GENER DE 2016.
Per Mercedes Conde Pons
Gràcies als pecats de joventut i de l’oblit –voluntari d’Alícia de Larrocha i involuntari dels seus fills, que en desconeixien la magnitud– avui podem gaudir de la descoberta d’una feliç sorpresa musical, totalment inesperada.
Fidel a la seva personalitat, humil i totalment allunyada de protagonisme –fins a nivells gairebé malaltissos–, Alícia de Larrocha va amagar el seu talent compositiu –no pas creatiu– per vergonya de mostrar al món els seus sentiments més purs, els que sorgeixen precisament durant l’època d’infància, adolescència i primera joventut. Però, ¿qui no té vergonya de recordar els sentiments exaltats d’aquelles èpoques? Alícia de Larrocha va preferir centrar el seu talent creatiu en la interpretació pianística i deixar de banda, doncs, la que –qui ho sap?– hauria pogut ser una atractiva carrera com a compositora.
Els fets són els que són i és absurd fer-hi conjectures, el cas és que fa pocs anys, quan Alícia Torra –filla de la pianista– va decidir posar ordre a l’arxiu de la seva mare i classificar tot el seu catàleg extensíssim de fotografies, cartes, partitures, enregistraments, títols, diplomes, programes de concerts, etc., hi va trobar aquests “pecados de juventud”, com la mateixa Alícia de Larrocha els batejava. Majoritàriament obres breus, per a piano, algunes cançons inspirades en poemes de Bécquer, Verdaguer, Lope de Vega, Carner… i alguna peça per a piano i violoncel o violí i piano, compostes entre els 7 i els 30 anys.
Analitzades i corregides, el catàleg complet d’obres d’Alícia de Larrocha acaba de ser editat per l’Editorial Boileau gràcies a la feina dels mateixos intèrprets del magnífic enregistrament de l’obra completa editat per La Mà de Guido/Columna Música. Marta Zabaleta, actual directora de l’Academia Marshall, ha estat la responsable de la revisió de l’obra pianística, mentre que Mac McClure –que finalment no va poder participar en l’enregistrament– es va fer càrrec de la revisió de les cançons.
En la presentació en públic d’aquests treballs –en una sala Alícia de Larrocha de L’Auditori plena de gom a gom i presidida per unes precioses fotografies de la pianista en la seva joventut–, Alicia Torra va recordar amb gràcia que l’única que no hauria estat d’acord amb aquell acte i la seva raó de ser, hauria estat la seva mare, és a dir, la protagonista. Tanmateix, com va quedar palès en el concert en què es va poder escoltar una bona mostra de les peces contingudes en els dos cedés, no haver fet un exercici de recuperació històrica i artística del catàleg d’un dels músics catalans més destacats del segle XX hauria suposat una gran pèrdua per a tots els que la vam conèixer, la vam estimar i admirar i, sobretot, per a tots aquells que tenen l’oportunitat de descobrir-la ara.
La selecció feta per a l’audició pública va permetre gaudir del naixement d’un estil propi, recolzat en els seus compositors de joventut: Bach, Scarlatti, Soler…, però també Debussy, Chopin i fins i tot Satie i, és clar!, Albéniz i Granados. Tanmateix, en peces com Aiguablava el segell propi d’Alícia de Larrocha emergeix amb una sonoritat mediterrània molt singular, en una atenta interpretació de Marta Zabaleta.
En l’àmbit vocal, les cançons són, en gran mesura, pecats d’afectes cap a l’amor de la seva vida, Juan Torra, pare dels seus dos fills i còmplice fidel i amatent al llarg de la seva carrera. Així, Hoy creo en Dios és l’exaltació de l’amor excepcional, mentre que la foscor de la Cançó d’un doble amor amb text de Josep Carner ens mostra la fortalesa d’un afecte malgrat les vicissituds. La soprano Marta Mathéu va saber donar el to just a unes peces en general força greus per a la tessitura de soprano, però magníficament interpretades per ella.
El concert es clogué amb una delicada Romanza per a violoncel i piano escrita amb nomes 12 anys i interpretada per Peter Schmidt i Marta Zabaleta i una exigent Sonata per a violí i piano amb la pianista esmentada i Al·la Voronkova al violí.
