LIFE VICTORIA. “Amb ànima eslava”. Ketevan Kemoklidze, mezzosprano; Marco Evangelisti, piano. Anna Niebla, soprano; Eric Ledesma, piano. Obres de Beethoven, Schumann, Brahms, Glinka, Txaikovski, Rachmàninov, Montsalvatge i J. Sabatés. CAPELLA DE SANTA ÀGATA. 27 D’OCTUBRE DE 2017.
Per Jaume Comellas
Dintre d’aquest leitmotiv de capacitat d’aportació original del cicle LIFE Victoria al qual ja ens hem referit en alguna ocasió anterior, ara ha arribat una proposta amb protagonisme destacat del liederisme eslau; i benvingut sigui, atesa l’escassetat d’oportunitats que s’ofereixen per conèixer aquest món tan ric, del qual només ens arriba, quan ho fa, alguna composició esparsa de Rachmàninov i poca cosa més. I, al·licient afegit, quan s’hi han incorporat dos compositors desconeguts entre nosaltres, com els georgians Aleksandre Machavarian i Otar Taktakishvili, que enriquien una proposta que ultra l’esmentat Rachmàninov incloïa els grans referents Glinka i Txaikovski. I que a més, aquest inventari eslau, també ha arribat amb l’actuació de la jove soprano Anna Niebla, en el marc d’aquesta iniciativa tan saludable de promocionar nous valors de la nostra lírica.
Tanmateix el recital de Ketavan Kemoklidze va començar de forma convencional amb sengles lieds de Beethoven, Schumann i Brahms, ben coneguts, que la cantant va interpretar amb una gran exactitud formal. A partir d’aquí va començar la parcel·la eslava amb una deliciosa cançó de Glinka –la seva música sempre té el do de la bellesa en el sentit més noble de l’expressió–, alhora que el melodisme al caire de l’ensucrament de Txaikovski va precedir dos lieds de Rachmàninov de característiques contraposades: gairebé una pregària el primer i una cançó amb considerable càrrega dramàtica el segon.
Malgrat ser compositors de ben entrat el segle XX, Machavariani i Taktakishvili són fidels a l’estètica tonal, en què l’esmentat concepte bellesa esdevé representatiu en gran manera; per tant, ens trobem en un terreny atractiu en un pla immediat, però sense aportació formal gaire perceptible.
Ketevan Kemoklidze té una veu de mezzosoprano central d’una exactitud inusual; el seu cant es mostra amb una gran naturalitat, sense pretendre imprimir segell propi; tot es mou a l’àmbit del cant pur, ric, noble i, insistim-hi, natural, sense additius de cap mena… Al final va haver de fer front a un compromís delicat; cantar les Cinco canciones negras de Montsalvatge, aquest aplec excepcional, amb el risc, cara al nostre públic, que les tenim assumides i en tenim memòria de moltes i molt importants versions, amb la de Victoria de los Ángeles sens dubte –així ho deia l’autor– com la millor que s’hagi cantat mai. Ketevan Kemoklidze se’n va sortir prou bé, especialment en una Canción de cuna para dormir a un negrito, de gran idoneïtat expressiva. I en els bisos, el seu Canticel de Toldrà així mateix va resultar d’una rodonesa remarcable, dicció inclosa. I… quin excel·lent pianista acompanyant que és Marco Evangelisti.
La jove soprano Anna Niebla va ser l’afortunada protagonista de la primera part. Disposa d’un instrument important, poderós, que no sempre va controlar. Ens va complaure sobretot en els inicials quatre lieds de Jordi Sabatés sobre bells poemes de Josep Sebastià Pons, de factura remarcable, que va servir amb finor i elegància. Potser es va abandonar en la resta del repertori. Hi ha l’escull de les frases que progressen en tensió dramàtica, que exigeix un ritme controlat que mantingui un tempo exacte, sense precipitar-se, cosa que no sempre va aconseguir en la seva, amb tot, merescuda i molt aplaudida actuació.
