Benvolguda realitat

40è FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA DE CERVERA. Laia Puig, violoncel i Alba Ventura, piano. Obres de Beethoven, Mompou i Xostakòvitx. PARANIMF DE LA UNIVERSITAT DE CERVERA. 18 DE JULIOL DE 2021.

La Càtedra Emili Pujol s’ha dut a terme a Cervera entre els dies 9 i 19 de juliol, en una edició molt especial tant per la celebració de la pròpia efemèride -40 anys-, com per l’adaptació a la pandèmia que s’ha hagut de fer en tots els temes organitzatius. Cal recordar que la Càtedra inclou tres grans eixos: el Curs Internacional de Música, un Festival Internacional i una Fira de Lutiers.

El Curs Internacional de Música ha comptat amb 112 alumnes inscrits –procedents sobretot de diversos punts de Catalunya- i pensant que enguany no tots els qui volien han pogut assistir-hi presencialment, es va iniciar una experiència pilot, on tots els professors de les diferents disciplines impartiren una de les classes per streaming de forma gratuïta.

Després d’un concert inaugural que havia d’anar a càrrec de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, i es va haver de suspendre per un cas de Covid, el Festival s’ha pogut dur a terme de manera plàcida i amb un bon nombre d’assistents. Aquest es nodreix principalment de l’actuació dels professors del Curs. I en el cas que ens ocupa, el concert de cloenda va anar a càrrec de dues realitats del país, la violoncel·lista cerverina Laia Puig i la pianista Alba Ventura. El programa s’inicià amb una Sonata op. 69 de Beethoven plena de contrasts, interpretada amb desimboltura i naturalitat. Beethoven és un compositor de referència per aquesta formació, ja que amb les seves cinc sonates per a violoncel i piano fou el precursor en aconseguir que ambdós instruments esdevinguessin en un mateix pla d’igualtat i profunditat.

El bell so i vigor de Laia Puig es veieren subratllats per una pianista d’articulació nítida, notable ímpetu i bell fraseig, que dominava la frase, generant tensió i distensió quan calia. El diàleg entre ambdues intèrprets ens dugué a una lectura fluida que alternà des de potents sonoritats –moments d’explosió en el moviment inicial- fins a un Adagio imbuït de lirisme i expressivitat. Una lectura plena de personalitat però també de sensibilitat i expressivitat que es veié reforçada en un moviment final ple d’energia i virtuosisme. I el millor fou l’experiència de poder viure la música de cambra en estat pur, amb un veritable diàleg, explorant els contrastos, cercant les mitges veus, reforçant l’aspecte juganer de l’Scherzo, o les fluctuacions del tempo…

Amb la música de Mompou ens endinsàrem en un espai diametralment oposat al beethovenià, en el que la delicadesa i l’expressió íntima busca evitar qualsevol gest ostentós. I segurament per això al llarg de la seva vida el compositor es trobà més còmode escrivint música per a piano sol o per a veu i piano, cercant la intimitat per expressar el seu missatge. La seva única obra per a violoncel i piano, El pont, va ser un encàrrec de la Direcció General de Música fet el 1976 per commemorar el centenari del naixement de Pau Casals. Es tracta d’una obra escrita en un sol moviment d’una tonalitat que es difumina sovint i on el propi compositor escriu “El pont és el reflex d’un paisatge viscut en un dels meus passejos preferits, confidents i sentimentals, pel parc de Montjuïc, a Barcelona”. El tema, no obstant és de l’any 1941, tot i que quedà esbossat sense arribar-se a cloure fins al moment de l’encàrrec. Tot i una introducció propera a la música impressionista, Laia Puig i Alba Ventura ressaltaren el caràcter melòdico-romàntic d’una obra curiosa i que feu dubtar en aquell moment al compositor per la idoneïtat de seu estil. L’expressivitat i el lirisme del duet reforçaren la intensitat d’una obra plena de colors i que segurament no haguéssim encaixat en el corpus del compositor català.

La Sonata per violoncel i piano en Re menor, op. 40 de Xostakòvitx va fer de clar contrapunt per cloure el concert, arribant al punt culminant d’aquest. El compositor, que fou perseguit pel règim soviètic, escriví el 1934 aquesta obra de tall més clàssic. El duet ens oferí una lectura amb caràcter i profunda expressió. Laia Puig obrí l’Allegro non troppo de manera càlida, contrastant amb el breu Allegro –tant obsessiu com juganer- en un diàleg en igualtat de condicions amb Alba Ventura. Un melangiós Largo ple de subtileses i misteris fou introduït pel violoncel. Però no podia faltar el sarcasme tant habitual en l’escriptura del compositor rus. El trobàrem en un Allegro final tan virtuosístic com contundent.

Una lectura de gran tensió dramàtica, àmplia dinàmica i forta caracterització, de dues intèrprets catalanes que s’han guanyat el reconeixement. Esperem que aquest primer recital plegades sigui el principi d’una llarga i fructífera col·laboració.

Imatge destacada: (c) Jordi Prat.