TEMPORADA BERLINER PHILHARMONIE. Louise Alder, soprano; Wiebke Lehmkuhl, contralt; Linard Vrielink, tenor; Krešimir Stražanac, baix. Orfeó Català. Berliner Philharmoniker. Kirill Petrenko, director. W. A. Mozart: Exsultate, jubilate, KV 165; Missa de la coronació, KV 317. R. Schumann: Simfonia núm. 4, op. 120. PHILHARMONIE (BERLÍN). 27 D’ABRIL DE 2023.
En altre temps, probablement, el dia de la patrona de Catalunya l’Orfeó Català hauria pujat a Montserrat. Enguany, en aquesta data, la formació catalana es va enfilar a l’Olimp per coronar-se –a la seu de la Filharmònica de Berlín i acompanyada de l’orquestra– davant d’un dels públics més exigents del món o, si més no, més avesats a sentir molta música, de la bona i ben interpretada.
L’elecció, per part de l’orquestra berlinesa, de la Sagrada Família com a escenari del seu Europakonzert el proper dilluns 1 de maig va motivar, fa mesos –anys, de fet, ja que el projecte va ser ajornat per la pandèmia–, la concepció d’un projecte que ha acabat prenent forma de gira internacional, amb una estada de cinc dies de l’Orfeó a Berlín –amb dos concerts a la temporada de la Filharmònica– i cinc de l’orquestra a Espanya –amb actuacions, amb dos programes diferents, al temple de Gaudí, al Palau de la Música, Saragossa i Madrid.
La Missa de la coronació de Mozart ha estat la partitura que ha permès a l’Orfeó lluir-se sobremanera, ja que els cantaires l’han estudiat a consciència fins a interpretar-la de memòria, totalment dúctils i exposats a rebre els matisos que el titular de la Filharmònica, Kirill Petrenko –que no coneixia el cor i el dirigia per primera vegada– volgués imprimir-hi.
Amb l’ambient ja escalfat pel motet Exsultate, jubilate, Petrenko va convertir la interpretació de la Missa en un mostrari de conceptes, idees, propostes i, sobretot, maneres de comunicar-les, entenedores, eficaces i efectives. El gairebé centenar de veus de l’Orfeó hi van respondre, al seu torn, demostrant capacitat d’adaptació i varietat de registres: des de fortes esclatants fins a pianissimi corprenedors, ajudats per una atenció extrema a la dicció i per l’acústica d’una sala que no per casualitat és considerada de les millors del món.
En acabar la primera part, la satisfacció del públic va prendre forma d’ovació efusiva: els espectadors, dempeus, no solament van aplaudir mentre l’orquestra abandonava l’escenari, com sol ser habitual, sinó que van fer-ho fins a esperar que en marxés l’últim cantaire del cor.
Els tempi accelerats que Petrenko va imprimir a la Missa, els va estendre també, a la segona part del concert, a la Quarta Simfonia de Schumann i subratllant l’optimisme que destil·la la partitura romàntica. De fet, un gest impetuós li va fer perdre la batuta, que ja no va tornar a fer servir tot i que un dels músics la va recuperar. No li va fer cap falta: el repertori gestual del titular de la Filharmònica de Berlín és prou ric, variat i, sobretot, eficient. També ell va rebre, en acabar el concert, una ovació personalitzada amb els músics ja camí dels camerinos.
Imatge destacada: © Stephan Rabold.
