TEMPORADA AUDITORI ENRIC GRANADOS. Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida. Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados. Cor de Cambra de la Diputació de Girona. Martí Sobrado, solista. Dir.: Xavier Puig. Obres de Copland, Barber, Rutter i Bernstein. AUDITORI MUNICIPAL ENRIC GRANADOS DE LLEIDA. 25 DE NOVEMBRE DE 2018.
Cal celebrar que l’obra d’un personatge tan significatiu com Leonard Bernstein (Massachusetts, 1918-Nova York, 1990) s’homenatgés el diumenge passat a la vegueria de Ponent, allunyada de capitals com Barcelona i Madrid, on aquesta mena d’esdeveniments són més habituals. Al concert l’acompanyaren Aaron Copland, Samuel Barber i John Rutter. Escoltàrem, doncs, un programa de música nord-americana del segle XX –l’única excepció fou Rutter, d’origen anglès– de cohesió estilística òbvia però a la vegada de risc zero.
S’hi trobà a faltar una dialèctica musical més adient a la realitat geogràfica i contemporània propera a Bernstein. En un univers paral·lel de programacions més agosarades, l’experimentalisme de John Cage i els compositors de l’Escola de Nova York, la música orquestral d’Elliott Carter (¿on era el seu Concert per a orquestra del 1969, el qual el mateix Bernstein enregistrà conjuntament amb música d’un altre mestre –Charles Ives– l’any següent?) o les obres per a gran ensemble de Frank Zappa haurien tingut cabuda en la formació d’una visió alternativa al voltant de la figura de Bernstein, indubtablement més interessant i a la vegada no només representativa de l’àmplia diversitat de la música de concert nord-americana de la segona meitat del segle passat, sinó també de l’esperit de descobriment artístic del propi homenatjat.
En lloc d’això vam haver de resignar-nos a estètiques raquítiques com la del Gloria de Rutter, un exercici grandiloqüent de transport harmònic tonal proper a Benjamin Britten, William Walton i, amb certa distància, fins i tot a l’Stravinsky neoclàssic (tot i així, el Gloria fou incapaç de trobar aquelles dissonàncies peculiars stravinskyanes de la Missa, la Cantata o l’òpera The rake’s progress). És també cert que la interpretació de l’orquestra i el cor tampoc va aconseguir dur el Rutter a un altre nivell: la falta de projecció vocal dels tenors i baixos, una part de trompeta amb errors d’afinació greus al registre agut i problemes de tempo durant un breu fugato del tercer moviment van demostrar la manca d’un treball més detallista durant els assajos.
Aquesta falta de control de qüestions musicals més subtils, amagades rere l’imperi més immediat de notes i ritmes, també aparegué d’una altra forma durant el conegut Adagio per a cordes de Samuel Barber, escrit el 1936 i posteriorment utilitzat en nombroses ocasions (el lector potser el recordarà de la banda sonora de Platoon d’Oliver Stone). A banda de problemes menors d’afinació, es va enyorar un tractament del color més profund: només alguns petits canvis de localització de l’arc –quelcom tan senzill com un poco sul tasto en algunes seccions– haurien pogut transformar una interpretació mitjana en una experiència musical superior.
Sí que fou un encert, tant musical com conceptual, l’obertura del concert amb Fanfare for the common man d’Aaron Copland. Escrita el 1942 en plena Segona Guerra Mundial i estrenada pel Tax Day (la data límit per fer la declaració d’impostos als Estats Units), l’obra fou el resultat d’un encàrrec del director Eugene Goossens per a l’Orquestra Simfònica de Cincinnati. Copland va concebre l’obra com un homenatge a “l’home comú”, aquell que, segons el compositor, “al cap i a la fi feia la feina bruta a la guerra i l’exèrcit”. Curiosament, el títol de l’obra sorgí d’un discurs de qui fou el vicepresident de Franklin D. Roosevelt durant la guerra, Henry Wallace, en el qual acabà exigint la fi de l’imperialisme econòmic i militar nord-americà (sic).
Musicalment va ser una tria encertada per la presència de materials sonors concisos basats en la potència inherent de la percussió i els metalls, la qual va quedar palesa des de bon principi (una vegada més l’excepció va ser una de les parts de trompeta, que en més d’una ocasió no fou capaç d’arribar a la nota correcta en el registre agut). Conceptualment, ho fou per les seves múltiples connotacions semàntiques: l’home comú, de classe treballadora, aquell que paga impostos; una obra escrita en un moment clau de la història de la humanitat, com malauradament també sembla que ho és avui amb el creixement de forces feixistes a l’Estat, el Brasil, els Estats Units, Itàlia…; a Copland i Bernstein no només els lligava una vida dedicada a la música, sinó també la persecució de l’Estat federal nord-americà per les seves idees polítiques (el maccarthisme, en la seva obsessió anticomunista, també va acabar interrogant Copland; el nom de Bernstein figurava a la llista negra del Departament d’Estat dels Estats Units).
La segona part del concert, dedicada a Bernstein en la seva totalitat, mostrà un esperit aparentment més festiu. Els membres del cor van sortir a l’escenari amb bufandes i mocadors de colors; un cantaire fins i tot duia una barretina. Vermell, blau, verd, groc… En el nostre context, també de persecució, aquest últim color ha adquirit un significat especial. A dalt de l’escenari, moltes de les persones també portaven pins de llaços grocs.
… das eine Mal als große Tragödie, das andre Mal als lumpige Farce… *
Cal agrair la projecció amb traducció catalana dels textos de les dues obres de la segona part: Chichester psalms (1965) i la suite per a cor i orquestra amb temes de West Side story (1957). La primera, amb versos del Llibre dels Salms en l’hebreu original, fou una obra majestuosa, amb una orquestració força imaginativa, la qual va lluir especialment gràcies al treball de les parts d’arpes, xilòfon i glockenspiel. Cal destacar-ne el segon moviment, el qual protagonitzà el nen solista Martí Sobrado. Per la seva joveníssima edat, Sobrado va fer una feina magnífica d’afinació i projecció del so en el seu paper de David, rei d’Israel.
Els temes del famós musical de Broadway West Side story, en forma de suite, van culminar amb èxit un concert irregular. Segurament aquest fou el moment àlgid del vespre, sobretot per les aptituds coreogràfiques del cor, que va aconseguir reproduir la dualitat shakespeariana entre els Jets i els Sharks pròpia del musical. El públic va arribar a demanar-ne tres bisos: America, I feel pretty i Somewhere. Fou evident que aquesta era l’obra del i per al públic.
Director. Compositor. Pianista. Divulgador musical. Activista polític. Leonard Bernstein
Conegut per una amplíssima i polifacètica trajectòria, el Bernstein músic fou director titular de l’Orquestra Filharmònica de Nova York, compositor d’obres de notable interès (Mass i les Variacions sobre una escala octatònica per a flauta dolça i violoncel en són només dos exemples) i pianista brillant (la seva interpretació de Rhapsody in blue de George Gershwin al Royal Albert Hall de Londres és d’escolta recomanada). El Bernstein divulgador, mestre, coneixedor de l’art musical, ens deixà un discurs epistemològic teixit a través de diverses conferències, entre les quals cal destacar les del 1973 a la Universitat de Harvard (conferències captivadores tot i ser problemàtiques, entre altres coses, pel seu tractament ahistòric de l’harmonia dels compositors de la Segona Escola de Viena). Finalment, cal no oblidar un últim Bernstein: aquella persona d’esquerres, titllada de “comunista” per l’FBI per haver estat “associada” amb organitzacions antifeixistes, antiracistes i contràries a la lògica de la Guerra Freda.
Malauradament, aquesta dimensió bernsteiniana no va ser copsada durant el concert de diumenge. En canvi, sí que es percebé el propòsit de perfilar un programa de música lleugera, de substància limitada, allunyat de la complexitat musical del creador.
*Aquesta citació apareix al principi d’El 18è de Brumari de Louis Napoleon de Karl Marx, publicat el 1852: “Hegel diu en alguna part que tots els grans fets i personatges de la història universal apareixen, per dir-ho d’alguna manera, dues vegades. Però s’oblidà d’afegir: primer com una gran tragèdia, després com una miserable farsa“ (traducció de l’autor).
Imatge destacada: © Josep M. Pelegrí/www.facebook.com/ccaeglleida
