CONCERTS FAMILIARS AL PALAU. Big Bang Beethoven. Orquestra de Cambra Big Bang Beethoven. Dir.: Eduard Iniesta. PALAU DE LA MÚSICA. 4 DE FEBRER DE 2018.
Per Jacobo Zabalo
L’atreviment compositiu de Ludwig van Beethoven –unit a una intel·ligència visionària, sense precedents– va suposar un abans i un després en la història de la música. Avui dia les seves composicions més celebrades poden sonar familiars, quasi perfectament naturals, però el caràcter transgressor de la seva creativitat va marcar a foc una època que encara no venerava l’experimentació, com no s’ha cansat de recordar Theodor W. Adorno. Una creativitat, la de Beethoven, que transcendeix el paradigma clàssic i posa l’individu, i les seves vivències anímiques, a l’epicentre de la noció de realitat. El caràcter insubornable d’aquest creador –la seva autenticitat inequívoca, generalment seriosa– no implica que el seu art pugui ser apreciat només pels adults. Al contrari, els nens, les criatures més ingènues, sabent-se centre dels seus respectius mons, són així mateix hàbils detectant la incoherència i sancionant la falsedat.
Si l’espectacle concebut, dirigit i interpretat per Eduard Iniesta –al costat una desena llarga de músics– demostra tenir un èxit aclaparador com a espectacle infantil, és precisament pel seu intent de presentar l’obra de Beethoven amb adaptacions que la fan més atractiva, sense simplificar-la en excés. Iniesta aprofita el potencial de significació de moltes de les composicions del geni de Bonn per transcriure les peces per a instruments exòtics o contemporanis, la qual cosa actualitza i ratifica la seva sempre sorprenent universalitat. Nens de diferents edats i contextos coincideixen a gaudir amb els ritmes i el colorit dels instruments, que transformen i amplifiquen composicions tan riques com la Sonata per a violí núm. 5, “Primavera”, el Quartet op. 59 núm. 3 o la Simfonia núm. 6, “Pastoral”, en què una proliferació d’ocells i reclams de la natura semblaren envair el Palau, tot despertant una fascinació no només musical. Obres que van poder sentir-se amb els instruments indicats i d’altres no habituals, i sobretot que es van poder gaudir també visualment, gràcies a una posada en escena molt suggestiva, amb coreografia d’Enrique Cabrera.
El grau d’atenció dels espectadors que omplien el primer dels dos torns (a les 10.30 h, l’altre igualment ple, a les 12.30 h) no va venir donat només pel reconeixement dels hits. Com ara la Cinquena Simfonia o la Novena, amb el famós final per a cor adaptat al català, en una emotiva versió que celebra la germanor des del reconeixement de l’altre i proposa l’acceptació de la diferència. De fet, el propi Beethoven, a la seva època, va haver d’enfrontar-se a la incomprensió del sector més conservador del públic. L’antològica curiositat dels nens es confirma còmplice de les pioneres inquietuds de Beethoven, la intel·ligència atemporal de qui ofereix insòlites possibilitats de revisitació. Fomentar els interessos artístics dels nens, esperonar la imaginació amb posades en escena com aquesta, de gran potència evocadora per l’ús de colors i textures i mostrant una proximitat dels instruments (circulen pels passadissos dels diferents músics i actors) permet als joves oients d’assistir al naixement del so, a sentir-se realment propers de la gènesi artística. La sembra d’aquesta familiaritat hauria de garantir o, com a mínim, ajudar a la perpetuació intergeneracional de l’interès per l’art.
Difícilment es pot predir el futur, però la contribució de propostes com la d’Eduard Iniesta i el seu conjunt de músics –l’Orquestra de Cambra Big Bang Beethoven– és incontestablement positiva: contagia entusiasme i apropa els nens a possibilitats abans ignorades. La confluència de la música clàssica amb llenguatges més contemporanis –la llibertat del jazz o els sons eixordadors de cert rock– no traeix en el cas de Beethoven la seva essència, ni suposa una simplificació de la seva proposta. Si de cas, facilita la consciència que, en realitat, l’experiència musical no distingeix gèneres en termes jeràrquics. Els ritmes frenètics, com de xaranga popular amb reminiscències zíngares, funcionen aplicats intempestivament a certes composicions, com a l’“Allegro” del Quartet de corda, op. 18, núm. 4 o a l’“Andante” del Quartet op. 59 núm. 3. De la mateixa manera, encara commou el conegut moviment lent de la Sonata Clar de Lluna, la romàntica inefabilitat del qual a penes afecta el pas del temps. No hi ha una música més elevada que altra, sinó manifestacions d’època en interrelació potencial i profitosa, que poden donar peu a formes d’experimentació i, en definitiva, habilitar noves experiències estètiques.
