LES PÊCHEURS DE PERLES de Georges Bizet. Olga Peretyatko. Francesco Demuro. Gyula Orendt. Wolfgang Schöne. Staatskapelle de Berlín i Cor de l’Staatsoper de Berlín. Director musical: Daniel Barenboim. Director escènic: Wim Wenders. STAATSOPER AM SCHILLERTHEATER (BERLÍN). 2 DE JULIOL DE 2017.
Per Martí Sancliment Solé
Al cim de la seva carrera professional, dos gegants es troben cara a cara. L’un, creador d’imatges i narrador d’històries. L’altre, intèrpret d’emocions i orador de discurs musical elaborat. Una trobada que podria tenir lloc en un nieland, ja que en aquest cas el menys important era l’espai físic de la trobada. Ho és, en canvi, l’espai de creació que l’ha originada, la realització de l’òpera Les pêcheurs de perles de Georges Bizet, a càrrec del director d’orquestra Daniel Barenboim i el cineasta Wim Wenders.
Estrenada el 24 de juny de 2017, aquesta producció única s’ha pogut veure la primera setmana de juliol a l’Staatsoper am Schillertheater de Berlín. Wim Wenders, conegut per films antològics com París, Texas (1984), El cel sobre Berlín (1987) o Pina (2011), respongué a la proposta operística de Daniel Barenboim amb un sí rotund. Mogut per les ganes i l’emoció, Wenders obre ara una nova porta; tractar la vida i les històries en un nou format, l’òpera, a través del seu llenguatge personal.
No només per a Wim Wenders és la primera vegada, també ho és per a Daniel Barenboim en la direcció musical d’aquesta primerenca òpera de Georges Bizet –que compongué l’estiu de 1825, als 25 anys.
L’acció s’esdevé en una illa qualsevol en un dels set mars del món, la posada en escena reivindica aquest fet, tot subratllant la massa humana de pescadors que transiten en un temps i una època desconeguts. En efecte, la direcció artística de Wim Wenders s’esforça a descriure una societat que viu tancada en si mateixa, profundament arrelada a la platja permanent que ocupa tot l’espai escènic. Davant els ulls de l’espectador tot és arena, el tot es redueix a un espai immutable on se succeeixen les hores i l’acció. En aquest marc concret és on l’espectador pot deixar fluir la seva imaginació, on la història que s’explica troba tota l’amplitud per desenvolupar-se, per ser compresa sempre a través del públic i amb la música com a llenguatge i cos sòlid de la narració. La sàvia posada en escena de Wim Wenders, en efecte, converteix el públic en oients més que no pas en observadors visuals. Tot sembla estar condicionat al so en un disseny artístic que supedita la imatge i la comprensió de l’acció a l’audició.
Més enllà de l’espai buit en forma de platja que acull els personatges, a escena no hi ha res. Només quan la narració ho demana i en forma de flashback, el llenguatge audiovisual tan propi de Wim Wenders apareix projectat a la pantalla translúcida situada a la quarta paret. La resta és interpretació, és música.
En aquest camp, les parts corals van ser defensades pel Cor de l’Òpera Estatal de Berlín, sota la direcció de Martin Wright. Al seu torn, la distingida Staatskapelle de Berlín interpretava la part orquestral. Dos conjunts de renom que, tanmateix, van mostrar un cert desequilibri en la interpretació. Mentre que l’orquestra fou precisa, sensible i expressiva en el discurs musical, el cor, demostrant un gran domini de la interpretació teatral i escènica, resultà feble en les dinàmiques, poc contrastades, malgrat ser excel·lent en la cohesió de les veus.
El resultat, així, fou satisfactori, car la massa humana, a voltes víctima, a voltes criminal, mantingué la intensitat dramàtica en tot moment, impulsada encara pel magnífic treball lumínic d’Olaf Freese, que aconseguí transformar l’escena en un magnífic quadre ple de clarobscurs i de volumetries.
El paper de Leïla fou defensat per la soprano russa Olga Peretyatko. Especialitzada en l’òpera belcantista i romàntica, destaca per la seva veu fresca i àgil, de gran bellesa en els aguts i amb una empatia sorprenent a l’hora d’assimilar el personatge de Leïla. El tenor italià Francesco Demuro, en el paper de Nadir, encantà el públic amb una veu melosa, de poca potència però gran expressivitat i resolent magníficament les dificultats tècniques i la responsabilitat que el seu paper protagonista exigien. Sorprenent fou el jove baríton d’origen romanès Gyula Orendt en el paper de Zurga, de sòlida tècnica vocal i un timbre corpulent i vellutat. De presència majestàtica és la figura de Nourabad, el sacerdot protector de Leïla que fou defensat pel reconegut baix-baríton alemany Wolfgang Schöne, polièdric en la seva faceta de solista, que tornà a demostrar damunt l’escenari la seva experiència i gràcia interpretativa en un paper secundari del triangle amorós de l’òpera però que, per això mateix, és ric en personalitat.
Aquesta producció tornarà a escena a l’Staatsoper am Schillertheater de Berlín el proper abril de 2018. Daniel Barenboim, treballant al mil·límetre l’execució musical, amb una direcció clara, intel·ligent i apassionada, fruit de l’expertesa, tornarà a situar-se davant l’Staatskapelle per conduir aquesta òpera que ens parla d’una història d’amor situada al més enllà. Una història d’amor en el seu sentit més ampli, on aquest transcendeix les fronteres de la lectura clàssica i monogàmica per oferir-nos una relectura del mateix concepte. Amor profund que uneix Zurga amb Nadir, amor apassionat entre aquest i Leïla, amor ferit, gelosia, venjança i perdó. La primera gran òpera de Georges Bizet, enfosquida en l’ombra de les seves posteriors composicions i que ara s’explica de nou a través de la visió renovada i lliure de Wim Wenders.
