CONCERTS SIMFÒNICS AL PALAU. Orquestra Simfònica del Vallès. Daniil Tsvetkov, piano. Beatriz Blanco, violoncel. Dir.: Rubén Gimeno. Argudo: Fanfara. Liszt: Concert per a piano i orquestra núm. 1. Txaikovski: Variacions sobre un tema rococó per a violoncel i orquestra. Brahms: Simfonia núm. 1. PALAU DE LA MÚSICA. 31 DE MARÇ DE 2012.
Per Lluís Trullén
Dos joves solistes com són el pianista rus Daniil Tsvetkov (1984) i la violoncel·lista de Valladolid Beatriz Blanco (1987), guardonats respectivament als concursos Ricard Viñes 2010 i Premi El Primer Palau 2010, van ser els protagonistes del concert celebrat dissabte passat al Palau pertanyent a la temporada de l’Orquestra Simfònica del Vallès. Un concert que a més tenia un atractiu indubtable de programació, en què dues obres com el primer dels Concerts per a piano de Liszt i les Variacions sobre un tema rococó de Txaikovski venien acompanyades d’una de les simfonies paradigmàtiques del romanticisme, com és la Primera Simfonia de Johannes Brahms.
Sota la batuta de l’actual director titular, Rubén Gimeno, l’OSV va iniciar el programa interpretant una brillant fanfara composta per Albert Argudo, que fou entre el 1988 i el 1992 primer titular de la formació vallesana. Un punt de partida radiant per a un dels concerts més brillants i virtuosístics del repertori, el núm. 1 de Liszt. Vint minuts en què quatre moviments sense solució de continuïtat acullen les diverses cares de l’estètica del piano de Liszt, des de la vessant virtuosística (amb una demanda constant d’octaves i delicats lligats amb un tempo exigent) fins a aquella delicadesa que, en obres com els Anys de pelegrinatge, la Sonata en Si menor o l’Àlbum d’un viatger, resulta primordial per assolir tota la seva dimensió interior i poètica reflexiva.
Tsvetkov és un pianista que enlluerna per la seva tècnica, pel seu aplom i per la seva naturalitat a l’hora d’afrontar els passatges més exigents. Però un excés d’objectivitat, fins i tot una volguda visió analítica repercuteixen en una certa fredor i un distanciament precisament sobre aquella poètica i profunda serenor tan necessària en aquesta obra concertant. És un pianista brillant, segur, d’un futur artístic inqüestionable, però que potencia excessivament la tècnica per sobre dels recursos expressius.
Per la seva banda, Beatriz Blanco, amb el violoncel Lorenzo Storioni construït a Cremona el 1790, va oferir una versió plena de sensibilitat i impecable tècnicament de les Variacions de Txaikovski. Blanco mostra una sonoritat que sempre obté un caire dialogant amb l’orquestra, una dicció bellíssima en els passatges que posseeix l’ineludible melodisme romàntic de Txaikovski, i una visió de l’obra que, malgrat ser impecable tècnicament, posseeix una elegància i naturalitat tremendament personals. Una versió en què l’acurada dicció de Blanco, esplèndidament acompanyada per l’OSV, responia per un igual al sentit de fortalesa romàntica i a la proporció clàssica que acull aquestes Variacions per a violoncel del compositor rus.
I l’OSV va mostrar una de les seves millors cares de la temporada amb una versió majestuosa de la Simfonia núm. 1 de Brahms. Versió brillant, en què les diverses seccions van trobar un equilibri, tant de sonoritat com d’expressió, que ajudava a atorgar a l’obra un sentit discursiu de qualitat indubtable. El paper de Rubén Gimeno hi resulta primordial, i si en determinats concerts l’OSV no ha acabat tècnicament de brillar, amb aquesta versió d’una obra exigent com és la Primera Simfonia de Brahms, la intimitat, la poètica, l’equilibri, la claredat en els timbres i una innegable força romàntica en el plantejament dels diversos temes melòdics van mostrar-ne la vàlua innegable.
