BACHCELONA. Solistes de l’Orquestra Barroca d’Amsterdam. Ton Koopman, clavecí i director. Obres de Bach i Vivaldi. PETIT PALAU. 23 i 24 DE JULIOL DE 2015.
Per Xavier Chavarria
Des de fa tres anys, Barcelona viu, a finals de juliol, un petit miracle musical. En un mes poc propici per als concerts de clàssica (i menys encara per als de contingut dens i potent), i amb la ferotge competència dels festivalets de jardí que proposen frivolitats sonoritzades refrescants i insubstancials, programar música de Bach pot semblar una temeritat. Però el Festival Bach de Barcelona, l’anomenat Bachcelona, proposa durant cinc dies una marató de concerts, conferències i activitats diverses, totes relacionades amb la música del Kantor de Leipzig. És la passió de dos músics joves i visionaris, Pau Jorquera i Daniel Tarrida, que amb enginy, rigor i ambició han aconseguit conjurar totes les forces bachianes de la ciutat i organitzar aquest festival que per tercer any consecutiu envaeix espais insospitats i regala bona música als melòmans que encara queden a la ciutat en plena canícula. I no tenim clar si la legió d’amants de la música de Bach que sempre ha existit (semioculta, un xic marginada i mirant de reüll la fauna wagneriana o verdiana, més glamurosa) concorre amb fruïció a qualsevol proposta feta amb bon criteri, o és precisament el Bachcelona qui està generant i fent florir nous adeptes a la música de Bach. ¿És Barcelona una ciutat bachiana? En qualsevol cas, el valor i l’encert d’aquesta proposta és inqüestionable.
Vista l’assistència al concert inaugural celebrat al Petit Palau, hom diria que sí, que a Barcelona hi ha molta passió per Bach: en comptadíssimes ocasions l’hem vist ple de gom a gom com en aquest concert. Cert és que damunt l’escenari teníem una autoritat en la música de Bach, envoltat per un grupet de músics formidables i amb un repertori vistós, brillant i poc habitual: el veterà director holandès Ton Koopman repetia concert inaugural al Bachcelona, aquesta vegada amb músics de l’Orquestra Barroca d’Amsterdam, la que ell va fundar el 1979, i interpretant concerts per a 2, 3 i 4 clavicèmbals i corda de J. S. Bach. A la segona part, tres adaptacions més per a aquesta formació tan peculiar d’obres de Vivaldi fetes pel mateix Bach o per Koopman, a la manera del que s’estilava a l’època, en què la propietat intel·lectual no tenia la protecció i el blindatge que té ara: quan Bach adaptava Vivaldi no ho feia amb “nocturnitat”, sinó com un homenatge i reconeixement, a mode d’especulació/joc musical, i amb la intenció que els seus fills coneguessin el que feien els espavilats i enginyosos músics del sud d’Europa que tenien idees tan brillants i agosarades. Koopman també ha recreat aquelles pràctiques en dos concerts de Vivaldi, probablement amb menys traça però amb idèntica voluntat, i el resultat és prou vistós.
Repertoris com aquest no són gens habituals, per la dificultat tècnica, però sobretot per evidents qüestions logístiques; i Koopman les supera enduent-se per mig Europa els quatre clavicèmbals de la seva col·lecció particular, instruments germans, enormes, elegants i de sonoritat equilibrada (potser massa similar entre si) que al Petit Palau van sonar amb plenitud. En canvi, va sorprendre (i decebre) la curiosa col·locació dels instruments damunt l’escenari, tots quatre contigus i amb la cua cap al públic, de manera que vèiem els caparrons dels solistes amb la mirada fixada a la partitura però no ens permetia veure ni les mans ni el teclat: la posició en forma de ventall, o capiculats, hauria estat més estimulant visualment, però probablement a l’escenari del Petit Palau li falten alguns metres quadrats…
Música brillant, efervescent, composta durant l’etapa a Leipzig com a respir de tanta cantata i pensada per engrescar i ensinistrar els fills del compositor, com qui s’inventa un joc de sobretaula per enfortir vincles amb la prole i compartir moments feliços. Koopman i la seva esposa, Tini Mathot, van tocar les parts de solista en totes les peces, i en els concerts múltiples s’hi van afegir Gerard de Wit i Patrizia Marisaldi, una altra “històrica” de les alineacions de Koopman, tant en concerts com en els enregistraments d’aquestes obres, que es remunten a principis dels anys noranta. Ho porten a l’ADN i això es nota, perquè el resultat va ser òptim, amb equilibri i naturalitat, agombolats per una corda (només cinc instruments: dos violins, viola, violoncel i contrabaix) amatent i polida en el seu modest paper d’acompanyament.
Aquests cinc músics, però, van adquirir el protagonisme absolut l’endemà divendres, en el segon concert de la formació que lidera Koopman i al mateix escenari, amb la monumental Musikalisches Opfer, l’Ofrena Musical, BWV 1079, una obra de gran complexitat formal i alhora bellíssima (feliç combinació que Bach era capaç d’aconseguir com ningú més) que responia al repte que Frederic II de Prússia va proposar al compositor, a les acaballes de la vida, de convertir en contrapunt una melodia del sobirà d’allò més enigmàtica i incòmoda. Bach li respongué amb una explosió delirant de variacions en forma de cànons, contrapunts, fugues i ricercares de gran sofisticació tècnica i per a combinacions instrumentals diverses que guanya en complexitat a mesura que avança, i que no perd mai bellesa ni emoció. Una obra sublim, de culte, que té cert aire hipnòtic, i en la qual tots els instrumentistes tenen un paper rellevant, solístic; música de cambra en estat pur i avant la lettre. I aquí vam descobrir el talent i la sensibilitat de tots els músics, especialment de la violinista Catherine Manson i del viola John Crockatt, que van tocar amb una pulcritud exquisida, un so dolç i delicat, i una tendresa expressiva inusual. També van destacar la flautista Marion Moonen i Alberto Rasi amb la viola de gamba (el dia anterior havia tocat el violone). Koopman va engegar la prodigiosa maquinària d’aquest miracle musical amb el Ricercar a 3 amb lleus patinades al clavicembal, pecats venials davant l’equilibri arquitectònic de la interpretació que va proposar als seus partenaires: la compenetració, la unanimitat en el fraseig i el tractament tímbric que van mostrar tots els músics implicats van ser realment memorables i van fer embadalir un públic especialment atent i silenciós, sumit en un ambient quasi devocional, en què planava la sensació d’assistir a un esdeveniment especial, com una mena de cerimònia. Escoltar així música en viu, és un luxe i un enorme plaer.
Ton Koopman va voler cloure aquestes dues sessions bachianes amb el Concert per a dos clavicèmbals en Do menor, BWV 1062, una música celestial (que, admetem-ho, sona millor en la seva versió per a dos violins solistes) que va posar en òrbita aquesta magnífica iniciativa estival, el Bachcelona, a la qual desitgem llarga vida.
